FUGIDA A LA DESESPERADA

Quan vaig decidir marxar a Alemanya, ara fa vint i tres anys, i després a Irlanda un altre temporada, no només va ser per estudiar la llengua, la cultura del país, veure món i conèixer gent, no... jo vaig “fugir” literalment, per distanciar-me del que m’ofegava, dels que m’ofegaven, els de casa i els amics, estava totalment saturada i cansada de que tothom fotés el nas a la meva vida i a la meva manera de viure-la, la fugida va ser a la desesperada, saturada de tot i de tothom que opinaven massa sobre mi, i que si has de fer això, que si tu el què has de fer és allò... La meva vida és meva, les decisions les prenc jo i només jo, i ara, tants anys després, estic orgullosa d’haver escapat per agafar aire, canviar d’escenari i deixar enrera, ni que fos per un temps, que va ser més del que tenia previst, tot i tots els que no em deixaven respirar.

A l’escola de les meves filles tens l’opció de triar entre religió i valors, en el nostre cas hem optat per valors, on els ensenyen a gestionar els sentiments, a aprendre a compartir, amistat, comportament i educació en general, és una assignatura força interessant, tot i que això es pot ensenyar des de casa, ara, amb el retràs que porten amb l’aturada del curs anterior degut al confinament, penso que s’haurien d’eliminar aquest tipo d’assignatures ara com ara prescindibles, com música o plàstica, i potenciar les matemàtiques i les llengües, per avançar en aquestes matèries més importants, la resta, qui ho desitgi els poden apuntar a extraescolars, com a mínim fins que es normalitzi tot plegat. 

REOBERTURA DE L’ESCOLA

Ja queda poc perquè reobrin les escoles, des del departament d’ensenyament han tingut mig any per adaptar aquest curs a la nova normalitat, i garantí la seguretat dels infants, amb el desenvolupament d’un pla per combatre aquesta crisi. Els pares i els mestres haurem de treballar plegats, cadascú ocupant el nostre lloc i assumint la nostre responsabilitat, no és només cosa d’una part. Els mestres hauran de dur a terme el compliment de les normes i vetllar perquè les mesures de seguretat siguin òptimes, i els pares educar els nostre fills facilitant aquesta tasca. Tant de bo es pugui fer classe a les escoles, sense haver de recórrer a les classes telemàtiques com al passat mes de març. Ara tenim l’experiència que aleshores no teníem, i crec que si tots ens arremanguem, podrem solventar aquesta situació tant farragosa de la millor manera. 

Per altre banda, la divulgació en tots els mitjans de comunicació, dels nous positius per covid, està alarmant la societat, i les escoles són les principals perjudicades pel volum de nens; penso que ens hem relaxat no prenent prou precaucions, i que el turisme és la causa principal d’aquest rebrot, si cadascú s’hagués quedat a la seva regió sanitària, o província, segurament  ara no estaria tant escampat, en la meva humil opinió, trobo que ha estat una falta de responsabilitat per part de l’estat donar carta blanca al turisme, sense deixar d’assumir la part de culpa que ens correspon als ciutadans, que hem anat a l’ample sense pensar amb les conseqüències.

Crec que les decepcions han endurit la meva sensibilitat, els desenganys han fet que no senti cap empatia per la meva “examiga” que acaba de perdre la seva mare. Sento molta pena per la mare i la gran pèrdua que ha patit la família, no obstant això, no sento llàstima per ella, ni una mica, amb la rencúnia intacta no puc sentir cap mena de compassió, és trist,  però no hi puc fer res, la vaig esborrar de la meva vida per tòxica, i ara, per molt que estigui passant per un mal tràngol, no puc fer com si res, m’he comportat correctament amb ella, donant-li el meu sincer condol i fent costat a la seva família a l’enterrament, però no he sentit la necessitat d’arreglar les coses i deixar enrere els mals rotllos, no pas, ella romandrà a la llista dels eliminats per sempre més, una de tants. També és cert que tractava la seva pobra mare com una esclava, sempre vaig pensar que aquesta bona dona tenia el cel guanyat per aguantar una filla tant insolent i desagradable. 

El meu pitjor defecte és la rencúnia, ho reconec, sé perdonar, una vegada i un altre, però quan la darrera gota fa vessar el got, poso punt i final i passo pàgina, ignorant completament la persona en qüestió, soc així, encara que no m’agradi, i a aquestes alçades ja no canviaré...

Estàs “gordeta” ... aquelles paraules se’m van clavar dins l’ànima, jo als 15 anys tenia el pes que em tocava per la meva edat i alçada, el problema el tenia ella que estava anorèxia, però en aquell moment, la meva falta d’autoestima va fer que els meus ànims devallessin fins al punt de deixar de menjar, literalment. Els pares van marxar de vacances com cada estiu, deixant-me a càrrec dels meus germans grans, que treballaven i feien la seva, duran quinze dies vaig estar pràcticament sola a casa i vaig aprofitar el moment per no menjar gairebé res en tot el dia i així aprimar-me. Quan van tornar me les empescava per continuar la meva “dieta” que em vaig imposar. La pèrdua de pes va ser considerable, la roba em ballava i això em va animar, però la salut se’n va ressentir de valent, primer un pessigolleig a les mans cada cop més sovint, marejos, l’anèmia feia de les seves.

Les paraules poden tenir una transcendència devastadora, sobretot a l’edat adolescent i més encara si venen d’una amiga. Amb el pas del temps em vaig adonar que era una amistat tòxica, d’aquelles persones que tot el seu és millor que el teu, i mica en mica et van arronssant amb el seu ego, les seves males arts van fer que perdés del tot la meva autoestima, ja tocada per altres temes, la confiança feia un fàstic espantós fins que les circumstàncies ens van separar, m’alegro moltíssim d’haver-la perdut de vista per sempre, no tinc el més mínim interès en saber com li va, com l’ha tractat la vida, espero que millor del que ella em va tractar a mi.

ESCUPIR EMOCIONS

Els poemes són gemecs de l’ànima, impulsats per sentiments que volen sortir a la llum a través de les lletres, i mica en mica van adquirint sentit fins que arriben al seu destí, expresant tot allò que sento.

Escriure és escupir emocions i ordenar-les per colors, unes són clares com l’aigua i d’altres fosques com el carbó, també hi ha un entremig de tons per compensar.

La subtilesa d’un text que només jo puc entendre, que hi plantejo les meves vivències i pensaments, formant poemes que em surten de dins com un aspersor.

Hi descarrego la ràbia i hi evoco l’amor, l’esperaça i les il.lusions, m’esforço per no deixar res al tinter de l’oblit, faig memòria i hi poso els cinc sentits, llavors, tot flueix...

SOMNIS

Els somnis són realitats distorsionades, desordenades i incoherents, si més no, no deixen de ser retalls de realitat; són una barreja de borroses vivències i desitjos impossibles, invents que la ment va teixint al llarg del somni. Coneguts i desconeguts apareixen sense més, en una normalitat que al despertar desapareix i tot és un episodi d’ombres confuses, detalls inexplicables que es van fonent al llarg del dia. Alguns retalls del somni van i vénen, petits flaixos que es queden per sempre en un calaix de la nostra ment. Dins d’un somni podem sentir com si fos real, tota mena d’emocions ens embriaguen sense control, experimentem sentiments i reaccions físiques com si estéssim desperts.

Els somnis no es repeteixen, cada dia es reinventen i trien diferents escenaris per fer-nos somiar, n’hi ha que són agradables, plaents, d’altres desconcertants, decebedors, excitants, melancòlics, emocionants, alguns fins i tot són pura bogeria, i quan me’n vaig a dormir, sempre em pregunto...què em depararà l’inquietant món dels somnis aquesta nit...?