REOBERTURA DE L’ESCOLA

Ja queda poc perquè reobrin les escoles, des del departament d’ensenyament han tingut mig any per adaptar aquest curs a la nova normalitat, i garantí la seguretat dels infants, amb el desenvolupament d’un pla per combatre aquesta crisi. Els pares i els mestres haurem de treballar plegats, cadascú ocupant el nostre lloc i assumint la nostre responsabilitat, no és només cosa d’una part. Els mestres hauran de dur a terme el compliment de les normes i vetllar perquè les mesures de seguretat siguin òptimes, i els pares educar els nostre fills facilitant aquesta tasca. Tant de bo es pugui fer classe a les escoles, sense haver de recórrer a les classes telemàtiques com al passat mes de març. Ara tenim l’experiència que aleshores no teníem, i crec que si tots ens arremanguem, podrem solventar aquesta situació tant farragosa de la millor manera. 

Per altre banda, la divulgació en tots els mitjans de comunicació, dels nous positius per covid, està alarmant la societat, i les escoles són les principals perjudicades pel volum de nens; penso que ens hem relaxat no prenent prou precaucions, i que el turisme és la causa principal d’aquest rebrot, si cadascú s’hagués quedat a la seva regió sanitària, o província, segurament  ara no estaria tant escampat, en la meva humil opinió, trobo que ha estat una falta de responsabilitat per part de l’estat donar carta blanca al turisme, sense deixar d’assumir la part de culpa que ens correspon als ciutadans, que hem anat a l’ample sense pensar amb les conseqüències.

Crec que les decepcions han endurit la meva sensibilitat, els desenganys han fet que no senti cap empatia per la meva “examiga” que acaba de perdre la seva mare. Sento molta pena per la mare i la gran pèrdua que ha patit la família, no obstant això, no sento llàstima per ella, ni una mica, amb la rencúnia intacta no puc sentir cap mena de compassió, és trist,  però no hi puc fer res, la vaig esborrar de la meva vida per tòxica, i ara, per molt que estigui passant per un mal tràngol, no puc fer com si res, m’he comportat correctament amb ella, donant-li el meu sincer condol i fent costat a la seva família a l’enterrament, però no he sentit la necessitat d’arreglar les coses i deixar enrere els mals rotllos, no pas, ella romandrà a la llista dels eliminats per sempre més, una de tants. També és cert que tractava la seva pobra mare com una esclava, sempre vaig pensar que aquesta bona dona tenia el cel guanyat per aguantar una filla tant insolent i desagradable. 

El meu pitjor defecte és la rencúnia, ho reconec, sé perdonar, una vegada i un altre, però quan la darrera gota fa vessar el got, poso punt i final i passo pàgina, ignorant completament la persona en qüestió, soc així, encara que no m’agradi, i a aquestes alçades ja no canviaré...

Estàs “gordeta” ... aquelles paraules se’m van clavar dins l’ànima, jo als 15 anys tenia el pes que em tocava per la meva edat i alçada, el problema el tenia ella que estava anorèxia, però en aquell moment, la meva falta d’autoestima va fer que els meus ànims devallessin fins al punt de deixar de menjar, literalment. Els pares van marxar de vacances com cada estiu, deixant-me a càrrec dels meus germans grans, que treballaven i feien la seva, duran quinze dies vaig estar pràcticament sola a casa i vaig aprofitar el moment per no menjar gairebé res en tot el dia i així aprimar-me. Quan van tornar me les empescava per continuar la meva “dieta” que em vaig imposar. La pèrdua de pes va ser considerable, la roba em ballava i això em va animar, però la salut se’n va ressentir de valent, primer un pessigolleig a les mans cada cop més sovint, marejos, l’anèmia feia de les seves.

Les paraules poden tenir una transcendència devastadora, sobretot a l’edat adolescent i més encara si venen d’una amiga. Amb el pas del temps em vaig adonar que era una amistat tòxica, d’aquelles persones que tot el seu és millor que el teu, i mica en mica et van arronssant amb el seu ego, les seves males arts van fer que perdés del tot la meva autoestima, ja tocada per altres temes, la confiança feia un fàstic espantós fins que les circumstàncies ens van separar, m’alegro moltíssim d’haver-la perdut de vista per sempre, no tinc el més mínim interès en saber com li va, com l’ha tractat la vida, espero que millor del que ella em va tractar a mi.

ESCUPIR EMOCIONS

Els poemes són gemecs de l’ànima, impulsats per sentiments que volen sortir a la llum a través de les lletres, i mica en mica van adquirint sentit fins que arriben al seu destí, expresant tot allò que sento.

Escriure és escupir emocions i ordenar-les per colors, unes són clares com l’aigua i d’altres fosques com el carbó, també hi ha un entremig de tons per compensar.

La subtilesa d’un text que només jo puc entendre, que hi plantejo les meves vivències i pensaments, formant poemes que em surten de dins com un aspersor.

Hi descarrego la ràbia i hi evoco l’amor, l’esperaça i les il.lusions, m’esforço per no deixar res al tinter de l’oblit, faig memòria i hi poso els cinc sentits, llavors, tot flueix...

SOMNIS

Els somnis són realitats distorsionades, desordenades i incoherents, si més no, no deixen de ser retalls de realitat; són una barreja de borroses vivències i desitjos impossibles, invents que la ment va teixint al llarg del somni. Coneguts i desconeguts apareixen sense més, en una normalitat que al despertar desapareix i tot és un episodi d’ombres confuses, detalls inexplicables que es van fonent al llarg del dia. Alguns retalls del somni van i vénen, petits flaixos que es queden per sempre en un calaix de la nostra ment. Dins d’un somni podem sentir com si fos real, tota mena d’emocions ens embriaguen sense control, experimentem sentiments i reaccions físiques com si estéssim desperts.

Els somnis no es repeteixen, cada dia es reinventen i trien diferents escenaris per fer-nos somiar, n’hi ha que són agradables, plaents, d’altres desconcertants, decebedors, excitants, melancòlics, emocionants, alguns fins i tot són pura bogeria, i quan me’n vaig a dormir, sempre em pregunto...què em depararà l’inquietant món dels somnis aquesta nit...?

PASTÍS DE FORMATGE (al meu estil).

Ingredients per ordre d’incorporació:

3 ous 

1 pessic de sal

125g de sucre

125ml. de nata per montar

400g de formatge tipo philadelphia

5 formatgets

40g de formatge de cabra

60g de farina

Blanquejar els ous amb la sal i el sucre amb la batedora, i anar incorporant la resta d’ingredients, quan està tot ben batut posar-ho  en un motlle amb paper de forn. Fornejar entre 45-50 minuts (segons el forn) a 180 graus, sobretot amb el forn pre-escalfat. Deixar refredar, desmotllar i refrigerar. Millor si es deix reposar unes hores (ideal dia per altre) i treure de la nevera 1h. abans de servir. Decorar al gust de cadascú, amb sucre glas, maduixes, nata, melmelada.........

Bon profit!!

Carme

CHINO FELIZ

Rondavem la vintena en aquella època, quan freqüentavem un restaurant xinès, val a dir que va ser el primer que van obrir, tot una novetat, era assequible per nosaltres ja que el menú valia unes 500 pessetes, així que gairebé cada dissabte hi anàvem les meves amigues i jo a sopar, ja ens coneixien, ens tractaven amb familiaritat.

Podies menjar allà o emportar-lo, i a l’obrir la porta, et rebien amb un -¡Hola! amb veu cridanera, des de l’altre punta del restaurant, despertant certa vergonya en nosaltres, perquè feia aixecar les mirades dels seus plats als comensals allà presents, per veure qui entrava. De darrera la barra sortia mig cap d’una nena d’uns 12 anys molt graciosa que s’havia de posar de puntetes per poder atendre‘ns, i que ens preguntava -¿Pa’ yeva’? (para llevar) i nosaltres... -No, pa’ queda’ -li dèiem entre mirades de complicitat, amagant un somriure per no ofendre-la, a la nena la vam batejar com la “Payevá”

Ens servia un noi d’uns 15 anys que l’anomenavem “El Chino Feliz” perquè tenia cara de simpàtic i no deixava de somriure, se’l veia extremadament feliç. De vegades també ens servia una noia més gran, i per preguntar què volíem de postres, deia amb el seu accent xinès inconfusible: -¿Lao flan? El primer cop no acabàvem d’entendre el que ens estava preguntant, -¿Lao flan? preguntava insistentment, i naltros -¿como? no entendemos, i finalment va marxar un moment i va tornar amb el què vindria a ser el “lao flan” un gelat (helado=lao) i un flan, un en cada mà, ens vam haver de menjar les ganes de riure, la veritat va ser molt graciós, de fet avui dia encara treiem el tema i ens fem unes risses recordant aquells temps; així que a la noia li vam adjudicar el nom de “Laoflan” que li esqueia la mar de bé. 

Era una família, o això pensàvem, certament a dia d’avui encara no ho sabem del cert. 

La gracia d’aquesta història, és que anys després, vaig treballar un estiu a Portaventura, de cambrera en un restaurant a la zona de la Xina, obviament vestida de xinesa. Un dia, va venir el “Chino Feliz” (cambrer simpàtic i rialler) a dinar, l’acompanyava una noia, vaig deduir que era la seva parella, i com no podia ser d’una altre manera, em va tocar servir-lo a mi, altrament la vida no seria tant asquerósament divertida (ric amb una inofensiva ironia). Em va reconèixer es clar, i desseguida em va saludar efusivament, atraient les mirades dels allà presents, si bé la vergonya que vaig passar va ser èpica, disfressada de xinesa, amb barret i tot, davant d’aquell xinès simpàtic que em mirava de dalt vaig amb el seu somriure tant característic, “tierra trágame” vaig dir-me ‘para mis adentros’ (ara sí que ric amb ganes), s’havien canviat les tornes, la vida és així.

En fi, em pregunto què se’n deu haver de la Payevá, la Laoflan i el Chino Feliz...