Necessitava posar distància, fugir d´una rutina que m´ofegava...
Una experiència m´esperava, lluny de casa, del meu entorn, lluny dels meus...No m´ho vaig pensar gaire, tot d´una em vaig trobar a dalt d´un avió que em portava a Alemanya sense saber ben bé perquè, el perquè d´aquella necessitat de fugir...
Quan em vaig acomiadar em vaig mostrar freda i distant amb els amics i familiars, com si ens tornessim a veure la setmana vinent, i això que marxava per un any; estava massa nerviosa, en aquestes situacions tanco els nervis a pany i clau i deixo anar la meva part més freda, no en volia fer un drama tampoc.
Els meus pares em van acompanyar al aereoport i vaig deixar les llàgrimes per més tard, no volia allargar-ho més, només els vaig fer dos petons, ni una abraçada, tot i que me´n moria de ganes, i m´en vaig anar sense mirar enrera, per por de repensar-m´ho i demanar-los que se m´enduguessin cap a casa.
Un cop a l´avió els ulls s´em van emboirar i es van omplir de llàgrimes que no van parar fins que vam aterrar.
Ella m´esperava, la primera impressió va ser bona, però m´equivocava, i tant que m´equivocava... una dona poc atractiva tot i que era rossa amb ulls blaus, de pell molt blanca i amb la cara pigada, entrada en carns, embarassada del quart fill. Em va donar la mà donant-me la benvinguda.
A casa em vaig espantar una mica en veure tres nens, de quatre, tres i dos anys, amb cara de trapelles.
No tenia ni idea del que m´esperava en aquella casa...
Bruts, antipàtics... i tot una colla d´adjectius poc agradables.
Per sort no va durar gaire l´estada en aquella "casa dels horrors"
No explicaré els detalls del que em feien perquè no em creurieu. Una de les coses més "normaletes" perquè es feu una idea, era que aquell home fastigós, quan arribava de treballar es treia els pantalons bruts i els deixava a terra, allà al mig davant de la porta del lavabo, perquè JO els recullis i els poses a la roba bruta, i jo ho feia tota innocent, o burra més aviat, i amb les puntetes dels dits els agafava i posava al seu lloc.
O anar a buscar el gos que s´havia escapat i perseguinr-lo pel mig de les vaques, que no ho he dit, era un poble de muntanya amb vaques i ovelles pels carrers, ja em veieu a mi, cagada de por, per entre mig de vaques enormes que em miraven amb mala llet per envair el seu territori, perseguin el cony de gos.
I moltes més coses desagradables de les quals prefereixo no parlar-ne...
Sort que ara me´n puc enriure d´aquells fatídics dies...
Vaig aguantar un mes i mig amb aquella colla de mal parits, fins que vaig dir prou.
El millor estava per arribar, la nova familia va ser com caiguda del cel, uns nens de nou i set anys, trapelles i encantadors a parts iguales, uns nens que van trobar en mi una germana gran, per dir-ho d´alguna manera.
Feia pocs mesos s´havien quedat orfes de mare, la falta de la figura materna ens va fer crear un vincle molt estret entre tots tres, que ara, després de setze anys, encara perdura.
El pare era un home com cal, sempre va ser molt respectuós amb mi, i la convivència va ser molt fàcil i còmoda.
Les amigues van anar arribant a la meva vida, gent de tot el món, que com jo, havien anat a Alemanya a estudiar i a buscar quelcom diferent...
Amb moltes d´elles encara mantenim el contacte i procurem veuren´s regularment.
Sempre tinc present aquells mesos a Bonn, en què vaig gaudir com mai, vaig viatjar tot el que vaig voler i més. Londres, Paris, Bruixes, Amsterdam... i
d´altres ciutats europees, i també, com no, altres ciutats alemanyes com Frankfurt, Colonia, Bremen, Düsseldorf...
Tot i que també vaig passar moments dificils, puc dir que aquella experiència tan enriquidora la tornaria a repetir amb els ulls tancats...
