A mesura que la llum del dia perdia força, la lluna anava adquirint brillantor i la remor d’un mar bellugadís, feia ballar el seu reflex. Els estels es van començar a enfilar, cadascun ocupant el seu lloc, i la calma es va apoderar de la nit.

Ella s’ho mirava sentada a la sorra, mentres les seves penes lliscaven galtes avall, l’enyorança li recordava vells temps, entre les urpes de la nostàlgia i el record insistent que, una vegada més, la feia plorar.

C’S

C’s, simpatitzants del “155” és un partit que ha nascut per crear polèmica, ells afirmen que l’independentisme ha enfrontat a moltes famílies, quan són ells que estan fomentant l’odi a Catalunya amb les seves calumnies i les idees unionistes de caire feixista, així doncs, la seva política nefasta és la de tirar la perdra i amagar la mà i acusar de tots als mals als de pensament diferent; els independentistes tenim tant dret a defensar la independència de Catalunya tal com ells defensen la unitat d’Espanya, cadascú que pensi com vulgui, però no tenen cap dret a criminalitzar-nos per pensar diferent. 

C’s han creat una mena de circ patètic i ridícul, on l’educació i les formes deixen molt a desitjar, amb el seu costum de montar “pollastres” allà on van i sembrar odi cap a tot el què Catalunya representa, començant per la nostra llengua. Són uns impresentables que no saben fer política, semblen més trets d’un programa com el “Sàlvame” amb els seus crits, retrets i insults tant carecteristics dels de la seva espècie, cap als que pensem diferent.

Al parlament s’hi va a fer política civilitzadament, a dialogar i intentar arribar a un consens, no obstant això, ells només saben actuar irrespectuosament, ensenyar “cartellets” ofensius i criticar amb el seu to burleta i despectiu, el seu comportament és més digne d’un pati d’escola, quan una cosa no els hi agrada, abandonen la sala com un ramat de borregos, amb males cares i males maneres, cosa que, en la meva opinió, se’ls hauria de penalitzar tenint en compte que és el seu lloc de treball i han de complir amb les seves obligacions per guanyar-se el sou, com fa tothom, ja sigui polític o escombriaire.

Ells no proposen ni aporten res, només saben posar pals a les rodes, sempre evocant el seu verí al emicicle i generant mal estar.

Els membres de C’s són uns mentiders, bords, xabacans, grollers, insoportables, trepes, maleducats, egoistes, miserables, rastreros, impertinents, despectius, i un sense fi de qualificatius desagradables, i per molt que miri amb lupa, no els hi veig cap virtut. 

Si Catalunya arriba a caure a les seves maldestres mans, que Déu ens agafi confessats.

MOMENT PERFECTE

El vespre anava agafant color, enfosquia mentres ella llegia arraulida a la butaca al costat de la finestra, gaudia d’aquell moment de pau, l’únic que esmorteïa el silenci era el crec crec de la llenya cremant a la llar de foc, l’agradable escalfor contrastava amb el fred del carrer, al vidre mig embafat s’hi podia dibuixar. El vell rellotge de paret feia anys que havia deixat de bategar, les burques a totes hores marcaven les dotze. 

A fora la neu cada vegada era més espessa, de tant en tant aixecava la vista per contemplar la blancor del paisatge desert, no hi veia ni un ànima, i tornava a endinsar-se en la lectura, una història que la tenia captivada. Un cafè fumejava a la lleixa de la finestra, i una cigarreta gairebé sense tocar es consumia encaixada al buit del cendrer. 

Esdevenia el moment perfecte, fins que el telèfon va començar a sonar estrepitosament des del bufet a l’altre banda del menjador, trencant la pau que s’havia instaurat a casa aquell vespre d’hivern...

LA NEU

Es fa un silenci gairebé absolut

quan el cel deix anar les volves 

lleugerament van caient

i les muntanyes de neu vestint

amb un blanc pur

radiant

brillant, 

una a una van cobrin les taulades 

lluint la seva blancor,

els carrers duen una capa blanca

com catifa que es font sota els peus,

la neu no passa desapercebuda

és elegant i majestuosa 

a la vegada que freda i gèlida,

és blanca, esponjosa

i tant agradable al tacte

com un coixí de fines plomes 

PUTASPANYA

Em desespera veure com hi ha gent, molta, massa diria jo, que es mostre indiferent a la violència policial que està patint Catalunya, els nostre joves, i no tant joves, han sortit al carrer a demostrar el seu desacord i rebuig a la sentència dels nostres líders i presos polítics, a la injustícia d’aquesta Espanya imposada. 

Em repugna que la policia espanyola tingui barra lliure per fer el que els hi doni la PUTA gana, pegar com si no hi hagués un demà, descarregant el seu odi al cos dels manifestants pacífics, amb porres, bales de goma (prohibides a Catalunya) i projectils de foam. Quan veig aquestes barbaritats reflectides en imatges i vídeos que corren per les xarxes, sento una gran empatia i admiració per tots els que han sortit a defensar els nostres drets, jugant-se la seva integritat física davant d’aquestes bèsties immundes sense escrúpols, que actuen des de l’odi amb total impunitat.

Està clar que l’Estat Espanyol vol vincular l’independentisme amb el terrorisme al preu que sigui, manipulant i mentint descaradament, tancant joves a la presó pel sol fet de manifestar-se, sense el més mínim remordiment.

Una de les víctimes propera al meu entorn, un testimoni que ha viscut fets esfereïdors i ha patit el que no està escrit a mans d’aquests FILLS DE PUTA que han deixat de banda la professionalitat i han optat per la brutalitat i la violència avalats per un estat podrit.

Ell, amb alguns companys, van assistir a la manifestació de Tarragona, estaven asseguts al terra xerrant, tot va passar molt ràpid, de sobte arribaren varios furgons policials, i van baixar una colla de policies nacionals, armats fins les dents; els amics van poder fugir, però ell, sense temps de reaccionar, des del terra, el van colpejar entre sis paios amb les seves porres per tot el cos, tot això sense que ell oposés resistència i davant de la mirada atònita i impotent dels allà presents, el van detenir i una vegada al furgó camí de comissaria, el van seguir pegant, insultant i humiliant, estava emmanillat amb les mans al darrera, acotxat mirant al terra, mentre li deien: “Catalufo de mierda, te vamos a meter en la cárcel por terrorista” “¡Mátalo!” i coses per l’estil. 

Va estar incomunicat en una cel.la, sense advocat, vulnerant els seus drets, ferit i sense assistència mèdica. Els agents de la policia el van maltractar durant dos dies, sense deixar-lo ni descansar a la nit, posant l’himne espanyol a tot drap, vexant-lo i insultant-lo a crits a totes hores i colpejant els barrots de ferro amb les porres. Finalment, després de passar un infern, el jutge el va deixar en “llibertat amb càrrecs” a l’espera de judici, possiblement no serà un judici just i no sabem la sort que correrà el pobre noi, pare de dos fills i una persona immillorable que no mereix el què li han fet. Desgraciadament aquest testimoni no és l’únic. 

Ens volen sotmesos i emmordassats, ens han venut una democràcia, però als fets em remeto, que vivim en mig d’una dictadura pura i dura.

Se m’emporten els dimonis quan sento aquesta colla de ñordos malparits dient que l’actuació policial ha estat proporcionada; a ells i als responsables d’aquesta aberració, els desitjo que no caguin en sa puta vida i els hagin d’obrir en canal per treure’ls-hi tota la merda que porten dins. 

PUTASPANYA 

FRAGMENT D’UN RECORD

Ell, el fragment d’un record inborrable, forma part del meu passat més immediat (del passat, que no de l’oblit) el breu retorn deix en mi un regust nostàlgic, i una conversa pendent encara resta a l’espera.

Intento mostrar fredor quan el retrobo, per no recaure a les urpes que em van fer perdre el cap, si més no, sóc massa transparent, i l’enyorança guanya la batalla a la rencúnia.

Desconec si aquest sentiment és recíproc, sempre romandrà el dubte.

No entenc aquest nus a la gola, no entenc per què se’m desperten llàgrimes als ulls, no entenc per què uns sentiments enyorats m’enlluernen, si jo els tenia ben amagats...

Reviure els bons moments, em fan tornar a assaborir el silenciós i amarg comiat, quan el crec lluny, es torna a apropar, mai és un adéu definitiu, sempre és un fins aviat...

TRENTA ANYS DESPRÉS

Tanco els ulls i vaig enrera en el temps, em veig quan era una joveneta, amb el què feia i desfeia, com pensava i actuava, amb aquella arrogancia tant característica de l’adolescència a la mirada, les pors ben amagades, i dissimulant les inseguretats; temps totalment diferents, amb rutines totalment diferents, gustos insòlits i sense els maldecaps ni les obligacions d’ara, amb preferències oposades a les d’avui, altres prioritats i preocupacions. 

Obro els ulls i em veig reflectida al mirall, la mirada m’ha canviat, ara hi puc llegir cansament, no obstant això, se’m veu feliç, sí, sóc jo, trenta anys després, amb trenta anys d’experiències a la butxaca, unes em pesen, d’altres m’han fet madurar, els anys no m’han donat una vida millor, si més no, podria ser pitjor, no és tant diferent de com me l’imaginava. He evolucionat, la meva vida ha canviat radicalment amb els anys, he anat avançant pas a pas fins arribar on sóc ara, he assolit reptes, també em manquen molts desitjos, però encara em queda un bon tros per endavant, potser els aniré fent realitat al llarg del camí, o potser sempre seran inabastables.

Intento no pensar què hagués passat, si en lloc d’agafar un camí, n’hagués agafat un altre...