EL GOS

Avui he acompanyat a la mama al banc, volia posar la llibreta d’estalvis al dia i pel caixer automàtic no se’n refia, jo li he dit que és més fàcil i ràpid, però és més tossuda que una mula (ric) i ens hem hagut d’esperar uns vint minuts a la cua fins que ens ha arribat el torn. Mentre esperaven sentades en unes cadires una mica incòmodes, ha entrat una senyora d’uns seixanta anys, amb un gos de mida mitjana, semblava jovenet, color marró clar, preciós, no puc identificar la raça ja que no hi entenc gaire. La qüestió és que la senyora l’ha lligat al carret de la compra que duia i ha anat a fer cua en un altre banda de l’oficina deixant-lo sol just davant nostre, no podia deixar de mirar-lo, ha estat uns deu minuts totalment quiet, mirant cap on havia marxat la seva mestressa i movent les orelletes, de tant en tant aixecava lleugerament les potetes de davant, si més no, en cap moment ha bordat o fet algun moviment que pogués molestar, quina delícia i quanta tendresa m’ha despertat, tenia moltes ganes d’acaronar-lo, la veritat és que m’he quedat amb les ganes.

Adoro aquells petits moments, que et deixen grans sensacions...

INFÀNCIA ROBADA

No dóno crèdit escoltant l’esfereïdor testimoni d’una víctima d’abusos sexuals, un home que deu fregar la cinquantena, que per fi trenca el silenci després d’anys de callar l’horror que va viure quan era petit. L’agresor era el mossèn del poble, que va abusar sexualment d’ell i d’altres nens impunement durant més d’una dècada. En aquest text em centraré en la reacció dels seus pares, que és el què m’ha impactat i sobretot, el què m’ha indignat més.

Els pares catòlics, creients i practicants, freqüentaven l’església, i quan el nen es mostrava reticent a acompanyar-los a missa, els pares van demanar-li el perquè, quan va explicar el què el mossèn li feia, els seus pares van mirar cap a l’altre banda fent cas omís dels fets, normalitzant i eludint la gravetat de la situació desagradable en que es trobava el nen, encobrint així, el delicte del mossèn i sent, amb el seu silenci, còmplices d’un salvatge sense escrúpols fastigós que va robar la infància al seu fill, un nen innocent, espantat i confós amb tot allò que li estava passant.

La comesa més important dels pares, és protegir als seus fills, de qualsevol perill o amenaça, jo donaria la vida per les meves filles, com els meus pares la donarien per mi i pels meus germans, i no puc entendre quina mena de monstres eren aquests pares que permetien que es cometés tal aberració amb el seu propi fill. 

M’horroritza pensar, que com ell, molts altres nens van haver de passar pel mateix infern, i que al poble era un “secret a veus” i jo em pregunto... Per què ningú ho va denunciar? PER QUÈ? I no em val l’excusa “eren altres temps” o “el poble era molt conservador” perquè ni en aquests temps ni en d’altres, aquests actes fastigosos no s’haurien de permetre, i si es donés el cas, castigar als culpables severament i no mirar cap a l’altre banda com es va fer en el seu moment.

“PLAGI”

Com a “aprenent d’escriptora” i/o “escriptora aficionada” i havent sigut “víctima” de plagi, m’indigna sobre manera que la gent es prengui la llibertat d’escriure a les xarxes socials, quelcom, com una poesia o una frase d’aquelles “motivadores” (per definir-les d’alguna manera), un simple pensament puntual, o qualsevol altre text, no sent-ne l’autor, i sense posar el nom del mateix, otorgan-se’n l’autoria així com si tal cosa i sense despentinar-se. A mi, com he dit abans, em van plagiar del meu bloc, un text i una poesia sense canviar ni una coma, i es van quedar tant amples, la veritat és que la sensació no és gens agradable. 

Es pot copiar el concepte d’aquell text que t’ha agradat i fer-te’l teu canviant les paraules i el seu ordre, però copiar-ho de dalt baix ho trobo de molt mal gust, i s’ha de tenir molta barra esperar que t’aplaudeixin, estarrufar-te i mostrar-te agraïda pels compliments quan et feliciten per una cosa que no et pertany, no costa gaire dir que no n’ets l’autor/a, tant si saps qui és el que l’ha escrit com si no.

També és cert que malauradament, quan publiquem quelcom per Internet, estem exposats a que ens copiïn, no hauria de passar, si més no passa.

Amb aquest escrit, no vull acusar, i molt menys donar cap lliçó a ningú, faltaria més, tothom és lliure de fer i escriure el què vulgui, tanmateix, m’agradaria que s’entengués, que el plagi, encara que només sigui de petits textos o frases, pot arribar a ser dolorós per la persona plagiada, perquè veure quelcom teu a mans d’un altre, et sents com si t’haguessin robat, les persones que, com jo, escriuen, crec que em podran entendre, no obstant, les que no ho fan, probablement creguin que exagero, en fi, així és com penso i així ho escric. 

ELS MAGS SÓN ELS NENS

Els mags no són els Reis d’Orient, els mags són els nens que creuen en allò que els fa feliç, que els inspira il.lusió, aquí realment és on rau la màgia de la nit de reis, en la inocència dels infants, ells poden sentir quelcom que els adults ja no sentim. Ara la nostra comesa és aconseguir que no perdin mai la il.lusió, alimentar-la jugant i gaudint amb ells, que sempre portin un somriure al cor, que sàpiguen estimar i estimar-se a si mateixos, ajudar-los a trobar el seu estel i fer-los entendre el valor de les coses, les materials, sí, però sobretot, que el més importat i valuós no es pot comprar, com són, entre d’altres coses, l’amor, el respecte i l’amistat; aquests valors són la màgia que han de portar a la pell ben adherida, si perduren tota la vida, tenen la felicitat assegurada.

Apurant els darrers dies del 2018, esgarrapo els instants que encara li queden, per viure’l, esprement fins l’última gota del bo, i ignorant el dolent. Li dóno les gràcies pels moments compartits i les lliçons apreses, sobretot vull agrair-li les rialles i somnis complerts, les persones que he conegut al llarg d’aquest any, a les que han passat de llarg i sobretot a les que s’han quedat.

A l’any que estem apunt d’estrenar podria demanar-li la pau mundial, que la guerra fos ficció, i els dolents sempre perdin, si més no, d’impossibles ja n’anen ben servits, així doncs, no li demano gaire, salut pels meus bàsicament, riures i bones estones, que l’amor es quedi, que la gent senzilla continuï al meu costat. Força per seguir alimentant els meus somnis i tornar-me a il.lusionar. Desitjo deixar empremta i no cicatriu, descobrir valenties entre pors, trobar alegries en mig de tristeses, i embriagar-me d’optimisme.

Tot el què vull pel 2019 és viure en pau, viure feliç. Vull poca cosa, o tot, segons com es miri...

Tot al meu voltant és un miratge, o potser són els meus ulls que no hi veuen clar, la boira s’espesseix quan la soledat m’abraça en mig de la multitud.

De vegades la tristor em pesa tant que em cega, intento esborrar-la, però no ho aconsegueixo i sento la meva vida com una derrota, perduda, fosca i buida.

Moments que em desmunto com un trencaclosques, i no hi ha manera de tornar a encaixar les peces perquè me’n falten. 

Dies que sóc com una marioneta en mans d’un món que detesto, i em porta per camins desoladors, un món brut i carent de llum, on tot és destrucció.

Camino sense rumb, a la deriva d’un somni amb olor a por, que em reté i no em deixa despertar.

Cansada, del silenci en trec un crit, i de la foscor en faig guspires, imagino que sóc aigua i m’escolo pels forats, escapo i desperto entre flors amb perfum de primavera.

M’agradaria poder fer sempre el què em fa feliç, perseguir els meus desitjos fins atrapar-los, fer el què em digui el cor, però la cosa, per senzilla que sembli, no ho és. De vegades fer el que em fa feliç a mi, pot fer infeliç a un altre persona o provocar un daltabaix, no és tant fàcil fer realitat els meus somnis, el què em diu el cor potser no és el correcte, fer el què vull en un determinat moment talvegada em perjudiqui, a mi o a algú altre. Sovint he de mesurar els meus actes i pensar-los amb deteniment perquè ningú prengui mal, o per no desestabilitzar res, cada decisió que prenc és una aposta, i les conseqüències que puguin tenir no només m’incumbeixen a mi, actuant per rampells, de vegades em puc equivocar. En ocasions he de deixar anar el meu somni, perquè algú pugui fer realitat el seu.