EL TEMPS NO ENS ESPERA

No es pot viure a l’espera dels divendres, la vida és massa curta per voler córrer tant, esperar els caps de setmana, les vacances i els ponts. Estem massa pendents del què farem demà i no del què fem avui. Penso que no valorar el moment és un error irreparable, com si els dilluns o qualsevol altre dia de la setmana no ens poguessim permetre ser feliços, ni gaudir del què aquests ens deparen. Un dimarts podem trobar l’amor de la nostra vida, un dimecres inesperat podem rebre una bona notícia, o quedar amb el nostre millor amic cada dijous. 

El temps no ens espera, i no ens torna el temps que hem perdut esperant...

RIURE

Escoltaria el teu riure tot el dia i tota la nit

riure junts 

sense motiu

èbris del moment

parar el temps i fer-lo esclau d’aquest instant

no fer res i deixar-ho tot per demà

sense esperar

sense pensar en el què vindrà

que només calgui riure per viure... 

CADA MATÍ...

Cada matí en encetar el dia, esdevindrà un motiu per viure’l, obro finestres i deixo entrar el sol, la brisa, i aquesta olor penetrant a terra mullada, perfum que aquesta nit ens ha deixat la rosada. Ara el cel s’ha espolsat els quatre núvols negres que entristien els dies i llueix ben blau. 

No toco de peus a terra i faig volar coloms, somio desperta, d’il.lusions també puc viure, si més no, sobreviure.

No hi ha prous dies per tants somriures, ni prous nits per tant d’amor, tantmateix, no estima més qui mès abraça, sinó qui més ho demostra...

Diuen que la millor pèrdua de temps, és estar amb algú que estimes, doncs jo crec que això no és perdre el temps, sinó guanyar-lo. Perdre el temps és esperar el tren que fa tard, o un missatge que no arriba, o haver d’estar amb qui no vols estar, i un llarg etc. de coses que no et vénen de gust.

Diuen que voler és poder, si més no, no sempre és així, per falta de mitjans o qualsevol obstacle i/o entrebanc que et dificulti el camí per arribar al teu objectiu. Ara bé, voler veure, sentir o llegir algú que aprecies, no admet excuses, com: “volia trucar-te però...” aquest “volia” i aquest “però” només són excuses, perquè si realment vols contactar amb algú, ho fas sense “peròs”.

Diuen que qui vulgui peix que es mulli el cul.

També diuen que si tens paciència tot arriba, però, i si no la tens?

Jo si vull flors surto a buscar-les, no espero a que me les portin. L’experiència m’ha ensenyat a no esperar res de ningú.

SÓC LA TARDOR 🍁

Sóc la Tardor

nascuda per canviar els dies i les nits, arribo amb paraigües i ulleres de sol.

No esperis de mi que t’escalfi el llit.

No he vingut per quedar-me, doncs només estic de pas, la meva breu estada et prepara pel què vindrà, el meu clima tan sols et farà pessigolles, el pitjor estar per arribar, i si no t’ho creus, espera i veuràs.

Vaig a pas lent però no m’aturo, els meus cabells castanys cobreixen les muntanyes i les valls.

Sóc atrevida, atractiva i elegant, vestida amb tons marrons i rogencs em passejo sigil.losa, observant i desafiant, deixant un rastre de pluja com a regal pels camps assedegats. El meu alè refresca les matinades i les fulles seques cauen rendides als meus peus.

Faig lluir el sol al matí, i al migdia et porto tempesta, o a l’inrevés, sóc indecisa, juganera i capritxosa, però no creguis que estic boja, només estic com el temps, així que, t’agradi o no, sóc així, l’estació de l’any més inspiradora que trobaràs, em dediquen poemes i em canten cançons.

Abans t’he dit que no he vingut per quedar-me, 

i així és, aviat me n’aniré, però quan menys t’ho esperis, tornaré...

LLIBERTAT

Per intentar-ho que no quedi, perquè un dia,  l’esforç de tots donarà els seus fruits. Demanar la llibertat d’un poble no és delicte als ulls del món, un món que ens mira. El suport rebut per part d’aquells que creuen en la nostra causa, ens alimenta les ganes de seguir lluitant, mentre que l’odi d’altres, ens manté ferms i alçats, la rendició no és una opció, seguirem aquesta lluita sense condicions fins el darrer alè, la Llibertat és el nostre destí i ens vol units, bategant amb més força que mai, fent pinya i creient en nosaltres mateixos, perquè junts podem aconseguir el què ens proposem.

Si més no, per intentar-ho que no quedi...

FUGINT

Els estels que suraven entre els núvols ploraners, i la lluna creixent sargida al cel amb fil de plata, em seguien, vaig recórrer molts kilòmetres, no sé quants, fugia, sota les guspires d’una pluja que a poc a poc amarava els meus cabells, una llàgrima inesperada es va barrejar amb l’aigua, la meva mirada fixa a l’horitzó volia enterrar els records que em perseguien i mortificaven. Ja no sentia el ressò d’aquella veu greu, desafiant i amenaçadora que em colpejava el cap i m’havia perseguit a cegues en la llunyania durant hores, o potser només havien sigut minuts, no ho sabia del cert perquè havia perdut la noció del temps. L’esgotament m’abraçaba amb força i em va obligar a parar uns instants, recolzada en un arbre em vaig endormiscar respirant l’aire de la nit, sentia la seva frescor dins als pulmons, em va reconfortar després de dies de captiveri respirant olor a tancat i a por.

Era hora de seguir el camí, la roba molla s’aferrava a la meva pell, estava gelada, la tardor tot just començava, però les nits ja eren fredes. Per fi la pluja havia cessat, la foscor m’envoltava, els meus ulls cansats descolorien els colors, arrossegava els peus descalços i les pedres me’ls ferien, però l’únic dolor que sentia era dins al pit, el meu cor sagnava, no obstant això, sentia cert alleujament. El fred començava a fer el seu paper quan el meu crit va perforar la nit en caure al buit. 

Ja no en quedava ni rastre de la foscor quan vaig despertar en aquell llit, confosa i atordida, el sol esmorteït pels núvols treia el cap per la finestra, les cares conegudes em van tranquil·litzar, mica en mica vaig anar ordenant els records i el meu rostre va dibuixar un somriure, estava fora de perill, havia fugit de l’infern, havia fugit d’ell...