dissabte, 1 de setembre del 2018

FUGINT

Els estels que suraven entre els núvols ploraners, i la lluna creixent sargida al cel amb fil de plata, em seguien, vaig recórrer molts kilòmetres, no sé quants, fugia, sota les guspires d’una pluja que a poc a poc amarava els meus cabells, una llàgrima inesperada es va barrejar amb l’aigua, la meva mirada fixa a l’horitzó volia enterrar els records que em perseguien i mortificaven. Ja no sentia el ressò d’aquella veu greu, desafiant i amenaçadora que em colpejava el cap i m’havia perseguit a cegues en la llunyania durant hores, o potser només havien sigut minuts, no ho sabia del cert perquè havia perdut la noció del temps. L’esgotament m’abraçaba amb força i em va obligar a parar uns instants, recolzada en un arbre em vaig endormiscar respirant l’aire de la nit, sentia la seva frescor dins als pulmons, em va reconfortar després de dies de captiveri respirant olor a tancat i a por.
Era hora de seguir el camí, la roba molla s’aferrava a la meva pell, estava gelada, la tardor tot just començava, però les nits ja eren fredes. Per fi la pluja havia cessat, la foscor m’envoltava, els meus ulls cansats descolorien els colors, arrossegava els peus descalços i les pedres me’ls ferien, però l’únic dolor que sentia era dins al pit, el meu cor sagnava, no obstant això, sentia cert alleujament. El fred començava a fer el seu paper quan el meu crit va perforar la nit en caure al buit. 
Ja no en quedava ni rastre de la foscor quan vaig despertar en aquell llit, confosa i atordida, el sol esmorteït pels núvols treia el cap per la finestra, les cares conegudes em van tranquil·litzar, mica en mica vaig anar ordenant els records i el meu rostre va dibuixar un somriure, estava fora de perill, havia fugit de l’infern, havia fugit d’ell...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada