UNA IMATGE VAL MÉS QUE MIL PARAULES

Les fotografies són les imatges que reflecteixen els records, són els ulls que immortalitzan moments, són com instans eterns...

DIEM PROU!

Em disposava a fer un escrit sobre les injusticies que estem vivint els catalans, però la meva inspiració s´ha assecat amb tant d´odi  acumulat per part de gent que ens condemna pel fet de demanar canvis, tanta vergonya aliena cap els governants d´aquest "país de pandereta" que anomenen Espanya, on pel que sembla la llibertat d´expresió està perseguida, tot plegat em genera tal tap a la ment que no deix als meus dits expresar el què sento, quan uns tenen diarrea verbal, que embruta tot el què és català amb manipulacions, mentides i difamacions, jo pateixo estrenyiment de paraula.
Vagues, manifestacions pacífiques, talls de carreteres i vies de tren, cassolades... iniciatives que, ja em predonareu i amb tot el respecte, no serveixen de res. Anem tots cap a Madrid a exigir als opressors que ens tornin als nostres consellers imputats injustament de delictes que 

s´han tret de la màniga, i mostrar-los el nostre rebuig per la pèssima feina que estan fent, escupir-los a la cara mereixedores paraules com "lladres" que és el què són, i ensenyar-los per on ens passem els catalans la seva constitució i la seva justícia vomitiva la qual ha apallissat impunement tot un poble sense miraments, per exercí el seu dret a votar dins d´un país democràtic, una justícia que empresona innocents, només per perseguir i ser fidels a uns ideals, per escoltar al poble com és lícit, i dur a terme el seu desig de viure en un país millor, net de corrupció, net de mans maldestres, net d´una monarquia imposada, senzillament un país lliure. 
Esmolem ben bé la nostra veu i fem-nos sentir, diem NO a la violència, No a les humiliacions, que acabin amb aquesta bogeria esfereidora i la seva sed de venjança, que cedeixin i ens deixin viure com volem, lliures... Diem Prou!

"Com veieu em va sortint la meva indignació i ràbia per entre els dits, i ara mateix només se m´acuden insults, però no, jo no sóc com ells..."

©Carme Ciurana Compte

NO TINC POR?

M'inquieta saber, que comparteixo món amb gent tant extremadament dolenta, capaç de fer de mal i matar amb tanta violència éssers inocents sense cap mena de remordiment, és realment preocupant la colla d'energúmens sense escrúpols que tenim al costat, que no valoren ni la seva pròpia vida. Em sento totalment abatuda, indefensa, trista, indignada, emprenyada, impotent i amb molta rabia davant dels fets que s'han succeït aquesta passada setmana, uns actes esgarrifosos, que, si no fos per la nostra policia i herois, els Mossos, i la seva excel·lent actuació, podria haver estat infinitament pitjor i estaríem parlant de paraules majors, òbviament sense restar importància ni greuge als atacs produïts, m'estalvio els detalls tenint en compte que tots coneixem tal desgràcia. 
A tot això n'ha sortit una frase "NO TINC POR" demostrant així, valentia i rebuig cap als terroristes i als seus "simpatitzants" (entre ells tota aquesta "xusma" qui han comès "terrorisme verbal" amb les seves paraules degradants i burles cap a la nostra identitat i llengua), una frase que jo no comparteixo, ja que jo Sí Tinc Por, molta, aquesta por al cos que em rosega no me la treu ningú, aquest cop m'ha tocat massa d'aprop i estic esgarrifada, pel que ha passat, pel que hagués pogut passar i pel que pot arribar a passar en un futur, si no parem tota aquesta merda.
No obstant això, em tranquil·litza saber, que les Bones persones, amb pasta d'àngel, les quals tot el país n'estem profundament agraïts, guanyen per golejada a tota aquesta colla de malfactors i assassins, bones persones disposades a ajudar i estendre la mà quan cal, persones que han fet que tot plegat fos una mica menys dolorós pels afectats, guarint les ferides de la pell i del cor, un gest commovedor i lloable, i crec que han donat una bona lliçó als atacants, cadascú fent la seva tasca com bonament podia en aquests moments de confusió, demostrant amb escreix la seva solidaritat.

©Carme Ciurana Compte

VIDA

La vida és un trànsit imparable, inesgotable, on nosaltres mateixos dissenyem les vivències i circumstàncies que ens fan créixer, no obstant això, caminem a les palpentes cap al futur.
Fer anys és la culminació d'una etapa de l'aprenentatge vital dins del procés de la nostra existència.
Pel camí recorregut he après que les millors lliçons vénen des del dolor, fent-nos així més forts. Que les bogeries de tant en tant no ens fan cap mal, ans al contrari, ens fan sentir vius. Que no tot és blanc o negre, que hi ha matisos, et pot seduir més l'hivern, si més no, gaudeixes com un nen un dia d'estiu capbussat a la piscina, o passejant vora del mar amb el sol daurant la teva pell, o que siguis més d'estiu no vol dir que no et vingui de gust rebolcar-te a la neu, respirar l'aire fresc de la muntanya, assaborir  una tarda de tardor mirant la pluja com pentina els arbres, o embriagar-te amb el perfum que deixen anar les flors quan a la primavera esclaten prenent vida.
Tot és relatiu, no hi ha res segur, ni res concret, que pot ser agredolç. Per molt que volguem portar el timó de la nostra vida, ella sempre acabarà per fer-nos fluir al seu capritx.
No vagis allà on no t'hi esperen, no esperis al qui saps que no vindrà.
Serem immortals, fins que un dia deixem de ser-ho...