CANVIAR DE LLIBRE

De vegades ens veiem obligats 
per qualsevol situació 
a ser radicals amb nosaltres mateixos.
A saber parar-nos 
a aturar allò que ens perjudica 
a frenar abans d´estimbar-nos.
Hem d´intentar treure a fora 
allò que ens rosega per dins.
No n´hi ha prou en passar pàgina 
necessitem canviar de llibre.
Posar distància és la única medicina que necessitem per curar els nostres mals.

"Les veritats no fan mal
és la manera de dir-les
hi ha paraules 
que són com vinagre 
a la ferida oberta."

NADAL

Estem a les portes del Nadal, i jo en aquestes dates ni sóc més feliç, ni ho sóc menys, ni recordo més als qui no hi són, ni els recordo menys, als que van marxar els recordo tot l´any... 
No perquè sigui Nadal estem obligats a sentir-nos millor, ni a somriure més, ni a estar amb els nostres només perquè siguin Festes, tot això ho faig sigui Nadal o no, quan em ve de gust, quan puc i vull fer-ho. 
El que em fa mal, no deixa de fer-me´n perquè sigui Nadal, tan debò...

Però confesso que  m´encanta el Nadal...
Simplement m´agraden aquestes dates per 
l´ambient festiu que es respira, les llums, els colors, la il.lusió dels nens... "l´Esperit Nadalenc" que n´hi diuen. Seguir les tradicions de tota la vida com ara, cagar el Tió, anar a esperar els Reis Mags, menjar turrons, polvorons...
També he de confessar que m´agraden les nadales, molt, ja siguin en català, en anglès, alemany...

Amb tot això vull dir, i ja per acabar, que el Nadal no ens fa millor persones, ni fa que siguem diferents, senzillament és una època de l´any com qualsevol altre, però que m´agrada especialment.

Amb aquest escrit i aquesta cançó de Dean Martin, tot un clàssic, us vull desitjar a tots 
                     BONES FESTES!!!!

BUSCANT UNA EXPERIÈNCIA NOVA

Necessitava posar distància, fugir d´una rutina que m´ofegava...       

Una experiència m´esperava, lluny de casa, del meu entorn, lluny dels meus...


No m´ho vaig pensar gaire, tot d´una em vaig trobar a dalt d´un avió que em portava a Alemanya sense saber ben bé perquè, el perquè d´aquella necessitat de fugir...
Quan em vaig acomiadar em vaig mostrar freda i distant amb els amics i familiars, com si ens tornessim a veure la setmana vinent, i això que marxava per un any; estava massa nerviosa, en aquestes situacions tanco els nervis a pany i clau i deixo anar la meva part més freda, no en  volia fer un drama tampoc. 
Els meus pares em van acompanyar al aereoport i vaig deixar les llàgrimes per més tard, no volia allargar-ho més, només els vaig fer dos petons, ni una abraçada, tot i que me´n moria de ganes, i m´en vaig anar sense mirar enrera, per por de repensar-m´ho i demanar-los que se m´enduguessin cap a casa. 
Un cop a l´avió els ulls s´em van emboirar i es van omplir de llàgrimes que no van parar fins que vam aterrar.

Ella m´esperava, la primera impressió va ser bona, però m´equivocava, i tant que m´equivocava... una dona poc atractiva tot i que era rossa amb ulls blaus, de pell molt blanca i amb la cara pigada, entrada en carns, embarassada del quart fill. Em va donar la mà donant-me la benvinguda.
A casa em vaig espantar una mica en veure tres nens, de quatre, tres i dos anys, amb cara de trapelles.

No tenia ni idea del que m´esperava en aquella casa...

Bruts, antipàtics... i tot una colla d´adjectius poc agradables.
Per sort no va durar gaire l´estada en aquella "casa dels horrors"
No explicaré els detalls del que em feien perquè no em creurieu. Una de les coses més "normaletes" perquè es feu una idea, era que aquell home fastigós, quan arribava de treballar es treia els pantalons bruts i els deixava a terra, allà al mig davant de la porta del lavabo, perquè JO els recullis i els poses a la roba bruta, i jo ho feia tota innocent, o burra més aviat, i amb les puntetes dels dits els agafava i posava al seu lloc. 
O anar a buscar el gos que s´havia escapat i perseguinr-lo pel mig de les vaques, que no ho he dit, era un poble de muntanya amb vaques i ovelles pels carrers, ja em veieu a mi, cagada de por, per entre mig de vaques enormes que em miraven amb mala llet per envair el seu territori, perseguin el cony de gos. 
I moltes més coses desagradables de les quals prefereixo no parlar-ne...
Sort que ara me´n puc enriure d´aquells fatídics dies... 
Vaig aguantar un mes i mig amb aquella colla de mal parits, fins que vaig dir prou.

El millor estava per arribar, la nova familia va ser com caiguda del cel, uns nens de nou i set anys, trapelles i encantadors a parts iguales, uns nens que van trobar en mi una germana gran, per dir-ho d´alguna manera. 
Feia pocs mesos s´havien quedat orfes de mare, la falta de la figura materna ens va fer crear un vincle molt estret entre tots tres, que ara, després de setze anys, encara perdura. 
El pare era un home com cal, sempre va ser molt respectuós amb mi, i la convivència va ser molt fàcil i còmoda.
Les amigues van anar arribant a la meva vida, gent de tot el món, que com jo, havien anat a Alemanya a estudiar i a buscar quelcom diferent... 
Amb moltes d´elles encara mantenim el contacte i procurem veuren´s regularment.

Sempre tinc present aquells mesos a Bonn, en què vaig gaudir com mai, vaig viatjar tot el que vaig voler i més. Londres, Paris, Bruixes, Amsterdam... i 
d´altres ciutats europees, i també, com no, altres ciutats alemanyes com Frankfurt, Colonia, Bremen, Düsseldorf... 
Tot i que també vaig passar moments dificils, puc dir que aquella experiència tan enriquidora la tornaria a repetir amb els ulls tancats...

                      


 

MÉS QUE PARAULES...

Inspirat en la cançó "More than words" dels Extrem...

Es veritat que amb paraules no n´hi ha prou, que necessitem "Més que paraules" com diu aquesta cançó que em porta molts bons records...

Les paraules se les emporta el vent, els fets no, els fets es queden, els fets demostren...

La cançó diu així:

Més que paraules

T´estimo no és la paraula que vull sentir,
no és que no vulgui que ho diguis,
però si sapiguessis lo fàcil que seria que em demostressis com et sents amb més que paraules,
això és tot el que has de fer per fer-ho real,
llavors no m´ho hauries de dir perquè ja ho sabria.
I si el meu cor és trenqués en dos, necessitaria més que paraules per demostrar-te que sento que el teu amor és real, no només amb paraules.
Intento fer-te entendre, que tot el que has de fer és tancar els ulls, deixar anar la mà per tocar-me, abraçar-me i no deixar-me anar,
llavors no m´hauries de dir que m´estimes, perquè ja ho sabria, amb més que paraules...

(De vegades les paraules sobren, 
per demostrar que estimes es necessiten més que paraules, anar més enllà...
Una abraçada val més que mil paraules...)

ALLIBERADA D´UN SOMNI

Atrapada 
en aquell somni intens
que l´estrenyia 
cada cop més fort
que li xiuxiuejava 
a cau d´orella
un somni profund
perduda en la foscor 
el fred 
s´anava apoderant 
de la seva pell
fent-la tremolar
fins que una força
uns sorolls estranys
i una veu 
no del tot desconeguda
la van alliberar 
d´aquell somni
una calidesa plaent
una caricia suau
uns llavis besant-la
amb una tendresa culpidora
i aquella llum
la llum que per ella 
encara era desconeguda 
la cegava
i per fi 
el pit de la mare
va calmar la seva sed.

LA FOSCOR

 

                                    

Aquells moments en que ho tiraries tot per la borda, oblidar-ho tot i tocar fons amb les puntes dels dits, dormir, entrar en un son profund desitjant no despertar mai més...
Dies en que sents que no hi haurà demà, dies que es fan tan llargs que desitjaries quedar-te al llit, sol amb la foscor dels teus pensaments.

Hores que passen sense saber quantes, la boira, cada cop més espessa s´apodera de tots els teus sentits i no et deixa veure el que hi ha a l´altre banda.

La feblesa t´absorveix...

Els sorolls llunyans dels que t´esperen, dels que t´envolten, cada cop es fan més i més lluny, fins que deixes de sentir-los...
Quant ja res no te sentit, els teus ulls ja no veuen els colors, buits i cansats de tant plorar tot es transforma en blanc i negre, les portes es tanquen a poc a poc...

Però una última oportunitat et crida, t´agafa impedint que et deixis anar del tot.
De vegades necessites agafar-te a alguna cosa ben fort perquè el corrent de la desesperació no se t´endugui.
La necessitat de tenir quelcom més enllà per no romandre en el pou, aquell pou ple de tristesa, de la depressió més absoluta, la foscor...

HISTÒRIES DE COIXÍ

                                    

                                        (Coses meves)

Les històries de coixí no són més que històries inventades en les hores perdudes de son, aquelles nits en blanc que per alguna raó no podem aclucar l´ull, on en el més absolut silenci sentim aquell tic tac desesperant d´algún rellotge, les respiracions profundes dels que dormen a casa, les fulles dels arbres ballant al so del vent, petits sorolls amagats de dia, i que es deixen sentir de nit; aquelles nits que penses, recordes, prens decisions o fins i tot trobes solució a aquell problema que et preocupa.
Moltes de les històries d´aquest blog han sortit d´alguna nit "al lloro", i també algunes idees pels meus relats, llibres...

El meu coixí i jo som inseparables, tan quan dormo com una nena petita, normalment és així sortosament, com quan no puc dormir.
M´acompanya cada nit donant-me comoditat, em deix arrepenjar el meu cap sense queixar-se, es deix agafar quan les coses no van bé i sense voler l´agafo com si fos el meu osset de pelux o aquella nina de dormir de quan era una nena eixugant-me alguna llàgrima inevitable.

Moltes decisions m´ha ajudat a prendre el meu estimat coixí, una d´elles va ser fa uns quants anys, quan vaig anar a viure una temporadeta a Alemanya, hi vaig donar moltes voltes abans de decidir anar-me´n, moltes nits pensant en què era el millor, si marxar o quedar-me, finalment vaig
marxar... però això ja és una altre història...

Una bona decisió va ser la meva relació i casament, molt encertada com també la de tenir fills, aquesta, tot i les dificultats, feina i tantes coses que comporta ser mare, és la millor que el meu coixí em va ajudar a prendre.

Ara, en veure com està el panorama, el tema feina, la crisi... les factures s´acumulen, assegurances, cotxes, hipoteca... el meu marit i jo, juntament amb els nostres respectius coixins, hem pres la decisió de vendre la casa i comprar-nos un piset més petit amb menys despeses, les cases grans tenen molts avantatjes, però també tenen inconvenients, un d´ells són els diners que es menjen al cap de l´any, i amb la que està caient cada vegada ens ofeguen més les factures.

Què faria jo sense el meu company de nits... el meu coixí.