De vegades crec que la vida em va massa gran, com una sabata dos números més grans on el peu balla per dins; hi ha dies que se’m fan una muntanya i la pujada amb les sabates massa grans em fatigen, no obstant, la inseguratat provocada no m’impedeix seguir. Sento que aquest món tant complicat no està fet per mi, si més no, amb el poc alè que em queda després d’arribar al cim de la muntanya més alta, amb les sabates dos números grans, puc veure una perspectiva diferent de com la veia a baix; un ventall de possibilitats s’obren sota els meus peus, ara, tot i les sabates dos números grans, em sento invencible, era qüestió de temps que els meus esforços donéssin els seus fruits, per fi és el meu torn, i res ni ningú em podrà impedir vèncer a les inseguretats, la confiança en mi mateixa és la meva arma més poderosa. Veig un món fet a mida a l’avast de la mà, tansols he de lluitar per assolir-lo, no hi ha lloc per la rendició.