“PLAGI”

Com a “aprenent d’escriptora” i/o “escriptora aficionada” i havent sigut “víctima” de plagi, m’indigna sobre manera que la gent es prengui la llibertat d’escriure a les xarxes socials, quelcom, com una poesia o una frase d’aquelles “motivadores” (per definir-les d’alguna manera), un simple pensament puntual, o qualsevol altre text, no sent-ne l’autor, i sense posar el nom del mateix, otorgan-se’n l’autoria així com si tal cosa i sense despentinar-se. A mi, com he dit abans, em van plagiar del meu bloc, un text i una poesia sense canviar ni una coma, i es van quedar tant amples, la veritat és que la sensació no és gens agradable. 

Es pot copiar el concepte d’aquell text que t’ha agradat i fer-te’l teu canviant les paraules i el seu ordre, però copiar-ho de dalt baix ho trobo de molt mal gust, i s’ha de tenir molta barra esperar que t’aplaudeixin, estarrufar-te i mostrar-te agraïda pels compliments quan et feliciten per una cosa que no et pertany, no costa gaire dir que no n’ets l’autor/a, tant si saps qui és el que l’ha escrit com si no.

També és cert que malauradament, quan publiquem quelcom per Internet, estem exposats a que ens copiïn, no hauria de passar, si més no passa.

Amb aquest escrit, no vull acusar, i molt menys donar cap lliçó a ningú, faltaria més, tothom és lliure de fer i escriure el què vulgui, tanmateix, m’agradaria que s’entengués, que el plagi, encara que només sigui de petits textos o frases, pot arribar a ser dolorós per la persona plagiada, perquè veure quelcom teu a mans d’un altre, et sents com si t’haguessin robat, les persones que, com jo, escriuen, crec que em podran entendre, no obstant, les que no ho fan, probablement creguin que exagero, en fi, així és com penso i així ho escric. 

ELS MAGS SÓN ELS NENS

Els mags no són els Reis d’Orient, els mags són els nens que creuen en allò que els fa feliç, que els inspira il.lusió, aquí realment és on rau la màgia de la nit de reis, en la inocència dels infants, ells poden sentir quelcom que els adults ja no sentim. Ara la nostra comesa és aconseguir que no perdin mai la il.lusió, alimentar-la jugant i gaudint amb ells, que sempre portin un somriure al cor, que sàpiguen estimar i estimar-se a si mateixos, ajudar-los a trobar el seu estel i fer-los entendre el valor de les coses, les materials, sí, però sobretot, que el més importat i valuós no es pot comprar, com són, entre d’altres coses, l’amor, el respecte i l’amistat; aquests valors són la màgia que han de portar a la pell ben adherida, si perduren tota la vida, tenen la felicitat assegurada.

Apurant els darrers dies del 2018, esgarrapo els instants que encara li queden, per viure’l, esprement fins l’última gota del bo, i ignorant el dolent. Li dóno les gràcies pels moments compartits i les lliçons apreses, sobretot vull agrair-li les rialles i somnis complerts, les persones que he conegut al llarg d’aquest any, a les que han passat de llarg i sobretot a les que s’han quedat.

A l’any que estem apunt d’estrenar podria demanar-li la pau mundial, que la guerra fos ficció, i els dolents sempre perdin, si més no, d’impossibles ja n’anen ben servits, així doncs, no li demano gaire, salut pels meus bàsicament, riures i bones estones, que l’amor es quedi, que la gent senzilla continuï al meu costat. Força per seguir alimentant els meus somnis i tornar-me a il.lusionar. Desitjo deixar empremta i no cicatriu, descobrir valenties entre pors, trobar alegries en mig de tristeses, i embriagar-me d’optimisme.

Tot el què vull pel 2019 és viure en pau, viure feliç. Vull poca cosa, o tot, segons com es miri...

Tot al meu voltant és un miratge, o potser són els meus ulls que no hi veuen clar, la boira s’espesseix quan la soledat m’abraça en mig de la multitud.

De vegades la tristor em pesa tant que em cega, intento esborrar-la, però no ho aconsegueixo i sento la meva vida com una derrota, perduda, fosca i buida.

Moments que em desmunto com un trencaclosques, i no hi ha manera de tornar a encaixar les peces perquè me’n falten. 

Dies que sóc com una marioneta en mans d’un món que detesto, i em porta per camins desoladors, un món brut i carent de llum, on tot és destrucció.

Camino sense rumb, a la deriva d’un somni amb olor a por, que em reté i no em deixa despertar.

Cansada, del silenci en trec un crit, i de la foscor en faig guspires, imagino que sóc aigua i m’escolo pels forats, escapo i desperto entre flors amb perfum de primavera.

M’agradaria poder fer sempre el què em fa feliç, perseguir els meus desitjos fins atrapar-los, fer el què em digui el cor, però la cosa, per senzilla que sembli, no ho és. De vegades fer el que em fa feliç a mi, pot fer infeliç a un altre persona o provocar un daltabaix, no és tant fàcil fer realitat els meus somnis, el què em diu el cor potser no és el correcte, fer el què vull en un determinat moment talvegada em perjudiqui, a mi o a algú altre. Sovint he de mesurar els meus actes i pensar-los amb deteniment perquè ningú prengui mal, o per no desestabilitzar res, cada decisió que prenc és una aposta, i les conseqüències que puguin tenir no només m’incumbeixen a mi, actuant per rampells, de vegades em puc equivocar. En ocasions he de deixar anar el meu somni, perquè algú pugui fer realitat el seu.

PADRÍ

“-Tan de bo, allà on siguis, sabéssis com n’era de feliç de petita, quan tu arribaves, els meus ulls tristos desbordaven felicitat...com t’arribo a enyorar padrí...”

El cor se m’eixamplava quan el meu padrí trucava al porter automàtic, i en sentir la meva veueta  -qui és? ell responia -una ànima en pena! Quina il.lusió, era ell que, com cada any, venia a passar uns dies a casa per Nadal, sabia el què m’esperaven aquells dies, passejades de la seva mà, tant càlida i protectora, recordo que posàvem les mans dins la butxaca de la seva gavardina per escalfar-les del fred, allò em feia sentir tant protegida...

Recordo que em despertava i des del llit parava l’orella a l’habitació del costat on dormia ell, quan sentia la màquina d’afeitar en marxa, era el senyal de que ja podia anar-lo a veure, calia esprémer cada minut amb ell, ja que la seva estada no durava gaire més d’una setmana. 

Les passejades eren magistrals, amb converses banals potser per ell, i tant importants per mi, ell em feia sentir important, em sentia orgullosa de caminar al seu costat...

“-Com et trobo a faltar, com trobo a faltar aquells temps amb tu padrí...(escric això amb ulls vidriosos).”

Durant aquella setmana jo era un altre nena, em sentia plenament feliç, ell m’hi feia sentir, i jo l’adorava. M’agradava fins i tot, veure com esmorzava, la mare li preparava pa amb tomàquet i una truita doblegada, i per dinar mai li podia faltar el gotet de vi rebaixat amb aigua. (Somric)

Em fascinaven les seves històries de quan era petit, de la guerra, de les entremaliadures, entre d’altres, quan va robar un tros de “pa blanc” no recordo a qui, perquè, en aquells temps, a casa només es podien permetre pa negre. 

A les lliçons d’anglès que em donava, jo no hi parava gaire atenció, m’agradava més mirar els dibuixos dels llibres; ell va estudiar a Cambridge i anys després anava i venia d’Irlanda, m’estalvio els detalls, això és una llarga història. Jo també vaig anar a Irlanda, en part per ell...

Se’m feia un nus a la gola quan el seu tren començava a moure’s, cada vegada més depressa i el veia fer-se petit sacsejant la mà des de la finestra, el meu cor plorava, però l’orgull, o potser vergonya, m’impedia plorar davant d’ell. El comiat era molt dur, però sabia que per setmana Santa tornaria, i al setembre per la festa Major, i per Nadal, i per setmana Santa, i al setembre i... finalment, el seu tren, va marxar per sempre, i ja no hi hauria més Nadals, ni setmanes Santes, ni festes Majors...

(En aquest text no he sabut plasmar tota la barreja de sentiments que porto dins al meu cor, tansols és un esbós, perquè no he trobat les paraules exactes per expresar la vida “amb” i “sense” el meu enyoradíssim padrí).

La senzillesa és la meva zona de confort, no abraço mai les ostentacions ni m’agrada ser el centre d’atenció. Camino descalça i de puntetes per no fer gaire soroll, el meu món no és a l’avast de tothom, no hi deixo entrar a qualsevol, demano la clau de la sinceritat, i si un cop a dins detecto una mentida, la meva confiança es perd per sempre, sóc enemiga de les traïcions, poques vegades m’ha fallat la intuïció.