M'atreveixo a somiar-te
quan els somnis
em desperten els sentits
quan el son em busca
i truca a la meva porta
cubrint-me de pau
Et sento
em reconfortes
em tornes les ganes
pintes de colors
els meus racons en blanc
M'inspires desig
fas de mi
la teva ombra
sóc gel que es desfà
a les teves brases
Les meves pors
es tornen transparents
entre els teus braços
que m'omplen de calma
Tot el que vull és
tancar els ulls i...
Somiar-te
Trenquem el silenci
amb les nostres veus
que els nostres crits
no callin mai
Il.luminem la forcor
amb la nostra llum
plantant cara a la ceguesa
Omplim els nostres buits
amb els desitjos i il.lusions
amb els somnis més reals
Deixem enrera el passat més dolorós
i fem front al que vindrà
amb el cap ben alt
sense por...
Trobaré els meus instants, per fer-ne el que vulgui, com una nena somriuré a la vida, somiaré els desitjos, els compartiré amb qui intenti entendre'ls. Tastaré la felicitat i em quedaré amb el regust de la seva mel omplint-me de dolçor.
Viuré amb els ulls ben oberts per no perdre'm res, i assaborir-ne els detalls, tocaré el cim amb els dits, m'hi estaré una estona i respiraré amb satisfacció l'orgull d'haver-hi arribat.
Travesaré els murs dels impossibles, desfaré els nusos que em lliguen, donaré l'esquena al dolor, borraré les cares tristes i els hi dibuixaré el millor somriure sense deixar que es merceixi.
Em fondré entre els braços que sàpiguen donar-me el consol que busco.
M'embriagaré de les notes que em facin ballar al son de la melodia de la vida.
De vegades sents que la vida t'arrossega com quan camines entre la multitut, a cops, persones amb mirada fosca que et trepitjen i t'empenyen, tu, sense mirar enrera per por de xocar amb el que tens al davant, obstacles que s'interposen fen-te trontollar, sensació d'ofec, et falta l'aire, tens ganes de fugir, de córrer ben depressa per allunyar-te i alliberar-te, però el sol t'enlluerna, et cega i t'impedeix avançar.
Presonera dins la gola d'un malson, esclava al seu capritx. Cada vegada et sents més esgotada, però no vençuda, no, això mai, lluites, i de sobte...
et toquen i et desperten.
Pinzellades de pluja
pentinen els carrers
donant un color nou als dies
que s'apaguen aviat
escurçant la claror
L'aire xiuxiueja
embulla els arbres
els abraça
i els despulla al seu capritx
El fred ens acompanya
ens envolcalla
aferrant-se a la nostra pell
fent-nos estremir
Vestides de foscor les hores
ens avisen de la seva arribada
desprenent la seva fragància
olor intensa i humida
olor de Tardor
El vent és testimoni
dels encants de la teva pell
doncs n'ha tastat la dolçor
La teva mirada inspira al sol
a brillar com mai
no hi ha lloc per a les ombres
La música calla rendida
al so de la teva veu
el silenci t´escolta
La vida no s'atura
no t'espera
no té espera
ni destí
ni estació
no dorm
no descansa
flueig i se'ns emporta
com el riu
viu
que al seu pas
s'emporta les gotes de la pluja
les llàgrimes caigudes del cel
sense mirar enrera
Has de sembrar mil somriures
alimentar-los amb el teu amor
regar tantes il.lusions
com pedres et trobis pel camí
abans de recollir la tant buscada
Felicitat
Doncs si, sóc així...
Molta gent "em i es" pregunta per què no he fet una presentació del meu llibre "Instinto de superación" per què no m´he mogut per promocionar-lo, per què per què i perquè... massa "perquès"
La resposta és molt senzilla, jo sóc com sóc, una persona a la que no agrada ser el centre d´atenció, no m´agrada que em mirin, em fa pànic parlar en públic, com una mena de "pànic escènic" podriem dir. Escruire aquest llibre va ser un repte personal, publicar-lo senzillament un somni...
Sóc molt vergonyosa, la meva timidesa fa que em limiti a mi mateixa, que no ho doni tot, que m´amagui, sóc de les que prefereix passar desapercebuda, jo no he heretat la "vena artística" del meu pare que s´ha passat bona part de la seva vida a dalt de l´escenari fent teatre, amb un grup amateur del poble, però ja els agradaria molts dels actors de sèries de televisió tenir el talent del meu pare. Jo no, aquest talent no se m´ha donat a mi...
