"Aquest relat se´m va acudir a la cua kilomètrica del "super" un dissabte a mig matí a primers de mes. Veient passar a la gent, observant els detalls de cadascú, fixant-me en el seu posat, la mirada, la manera de parlar, amb un cop d´ull ràpid he trobat diferents tipos de persones. Aveure si t´agrada..."
No sé si t´hi has fixat, segur que si, que hi ha gent de tota mena, de tots colors podriem dir...
Gent que va de sobrada, són aquells que fan "rabieta" perquè et miren per sobre l´espatlla, que es pensen que són ves a saber què o qui, que s´escolta quan parla convençuts de que allò que diuen és interessant, que tenen raó, i no els hi portis la contraria, no ho facis mai...!
També hi ha aquells qui intenten passar desapercebuts, no els agrada destacar ni fer-se notar i mai sota cap concepte cridar l´atenció, en definitiva, van fent sense que ningú els presti massa atenció.
Hi ha aquells que viuen per amargar la vida als altres, buscant qualsevol excusa per donar pel sac sense miraments, d´aquests n´hi ha una colla, t´ho dic jo...
Per sort, també hi ha aquells que si està a les seves mans t´ajudaràn sense pensar-s´ho ni demanar-te res a canvi, simplement els fa feliços donar-te un cop de mà, també n´hi ha molts...
Ara bé...
És curiós com dos germans, fruit del mateix ventre, mateixa mare, mateix pare... criats igual... poden arribar a ser tant diferents.
Un germà és humild, honest, treballador... un bon jan, com diem els catalans a una persona que destaca per la seva bondat. Sempre mirant pels altres abans que per ell, intentant ajudar amb el que pot sense segones intencions, sortosament ell és així...
L´altre germà és arrogant, cregut, egoista, que no té cap problema en aixecar-te la veu o fins i tot la mà si li dius les veritats que no li agrada sentir, amb un cop de puny a la taula (si tens sort) posa fi a una conversa que no li agrada o no li interessa, mal carat i desafiant, antipàtic i desagradable... tot tot el que no m´agradaria ser i soposo que a tu tampoc.
Per últim, i no per això menys important, si no tot el contrari, hi ha la gent riallera, que no perden el somriure per res del món, que sempre tenen una paraula amable, dolça, que et fan sentir bé fins i tot quan les coses no van com tu vols, elles tenen el do d´arrancar-te un somriure quan més ho necessites, que et fan costat i no pregunten...
De vegades quan estem tristos el que menys necessitem és que ens facin preguntes...
"Els ulls tristos no necessiten preguntes, necessiten abraçades" una frase que he llegit molt i m'agrada força.
Les persones portem una "etiqueta" penjada,
n´hi ha que es veu d´un hora lluny, com les ofertes del super, en vermell i lletra grossa amb majúscules que es vegi bé...
D´altres la porten amagada, com el preu de aquell anell que tan t´agrada al aparador d´una joieria, que fins que no hi entres no pots veure´li el preu. Potser son pitjors perquè no els veus venir.
I tu, quina etiqueta portes?
Aquella llum que venia de la finestra de la seva habitació va fer despertar-la del son profunt en que es trobava feia dies, no hi sentia, no hi veia, encara tenia un fil de vida apunt de trencar-se, però podia notar l´escalfor de la seva filla al costat del seu llit adormida en aquella cadira. Ara podia veure-la , podia escoltar la seva respiració.
Ella es va aixecar amb compte de no despertar-la, li va besar la mà, i va anar cap a la llum, descalça i amb pas ferm, quasi sense tocar el terra, feia molts dies que no podia caminar però aquella llum li va donar les forces necessaries per fer-ho.
Podia sentir unes veus que la cridaven, unes veus dolces...
Sabia que la mort l´havia vingut a buscar i no s´hi va oposar, era el seu torn, la seva hora havia arribat i el seu marit l´esperava en el més enllà i no volia fer-lo esperar més.
Mentre caminava va passar per davant del mirall i en veure´s reflectida es va adonar que el seu aspecte havia canviat, era jove, sense cap arruga, la pell tersa i rosada, els cabells llargs i castanys, ni una sola cana. Es va girar cap al llit i hi va veure el cos de la dona vella que acabava d´abandonar, aquell cos ja no li pertanyia,
l´havia deixat per sempre.
Es va acomiadar de la seva filla en silenci, mentre ella dormia sense adonar-se de res, i va anar cap a la llum...
Pensament en veu alta...
La paraula "avis", aquelles persones grans, tendres, carinyoses, que sempre hi són, que sempre tenen un somriure als llavis i una mà càlida que ens fa sentir segurs.
Malauradament jo no he tingut la sort de coneixer els meus, però a les meves filles són el millor que els hi ha passat.
Ara hauré de deixar de banda el tema personal pel que fa al títol d'aquest pensament escrit i parlaré en plan més generalitzat i sense assenyalar a ningú, tot i que en conec molts casos.
Molta gent no sé què faria sense els seus pares, els "avis" dels seus fills, que els ajuden en el que poden, quan estan treballant, al metge... en fi, per qualsevol necessitat o emergència que puguin tenir, estar molt bé i és una sort poguer comptar amb ells.
Ara bé, és molt injust que hi hagi gent que els facin servir per poder gaudir de tots els seus capricis i que els tinguin esclavitzats. Molts confonen la paraula "avis" per una que no m´agrada tant, la de "mainaderes a temps complert" i sense sou.Que me’n vaig a sopar amb els amics, els nens amb els avis, que me’n vaig de vacances i tinc ganes d´estar sol i tranquil amb la meva parella, els nens amb els avis, que em bé de gust anar al cine, els nens amb els avis, que tinc ganes de fer el mandrós al sofà els diumenges, els nens amb els avis, i d’altres coses com fer el dinar per tots, fins i tot algunes àvies els hi van a netejar la casa, això ja és tenir més cara que esquena, i tot un sense fi de coses que potser després no saben valorar-ho i el que és pitjor, no ho agraeixen prou per no dir gens, perquè una planteta per l’aniversari per esborrar qualsevol indici de remordiment o tranquil·litzar la consciència, no és suficient. Molts pensen que ells ho fan de gust, i segurament així sigui, però som nosaltres que hem de posar límits, perquè deixar els fills amb els avis de tant en tant no els fa cap mal, al contrari, però sense abusar.Sisplau, i amb això acabo, reflexioneu, que els vostres pares, els "avis" dels vostres fills, també necessiten anar de vacances, anar al cine o anar a sopar amb els amics, etc. En definitiva, gaudir dels seus nets sense ser una obligació diaria i moltes vegades pesada i esgotadora, perquè ja son grans i necessiten tanquilitat i descans, ells us han cuidat a vosaltres i als vostres germans, si és que en teniu, ara ja no és feina seva, és feina vostre criar i mantenir els vostres fills, i si heu de treballar com ès lògic es poden buscar alternatives i no permetre que els pares hagin de carregar amb tot.
