SOMNIS

Els somnis són realitats distorsionades, desordenades i incoherents, si més no, no deixen de ser retalls de realitat; són una barreja de borroses vivències i desitjos impossibles, invents que la ment va teixint al llarg del somni. Coneguts i desconeguts apareixen sense més, en una normalitat que al despertar desapareix i tot és un episodi d’ombres confuses, detalls inexplicables que es van fonent al llarg del dia. Alguns retalls del somni van i vénen, petits flaixos que es queden per sempre en un calaix de la nostra ment. Dins d’un somni podem sentir com si fos real, tota mena d’emocions ens embriaguen sense control, experimentem sentiments i reaccions físiques com si estéssim desperts.

Els somnis no es repeteixen, cada dia es reinventen i trien diferents escenaris per fer-nos somiar, n’hi ha que són agradables, plaents, d’altres desconcertants, decebedors, excitants, melancòlics, emocionants, alguns fins i tot són pura bogeria, i quan me’n vaig a dormir, sempre em pregunto...què em depararà l’inquietant món dels somnis aquesta nit...?

PASTÍS DE FORMATGE (al meu estil).

Ingredients per ordre d’incorporació:

3 ous 

1 pessic de sal

125g de sucre

125ml. de nata per montar

400g de formatge tipo philadelphia

5 formatgets

40g de formatge de cabra

60g de farina

Blanquejar els ous amb la sal i el sucre amb la batedora, i anar incorporant la resta d’ingredients, quan està tot ben batut posar-ho  en un motlle amb paper de forn. Fornejar entre 45-50 minuts (segons el forn) a 180 graus, sobretot amb el forn pre-escalfat. Deixar refredar, desmotllar i refrigerar. Millor si es deix reposar unes hores (ideal dia per altre) i treure de la nevera 1h. abans de servir. Decorar al gust de cadascú, amb sucre glas, maduixes, nata, melmelada.........

Bon profit!!

Carme

CHINO FELIZ

Rondavem la vintena en aquella època, quan freqüentavem un restaurant xinès, val a dir que va ser el primer que van obrir, tot una novetat, era assequible per nosaltres ja que el menú valia unes 500 pessetes, així que gairebé cada dissabte hi anàvem les meves amigues i jo a sopar, ja ens coneixien, ens tractaven amb familiaritat.

Podies menjar allà o emportar-lo, i a l’obrir la porta, et rebien amb un -¡Hola! amb veu cridanera, des de l’altre punta del restaurant, despertant certa vergonya en nosaltres, perquè feia aixecar les mirades dels seus plats als comensals allà presents, per veure qui entrava. De darrera la barra sortia mig cap d’una nena d’uns 12 anys molt graciosa que s’havia de posar de puntetes per poder atendre‘ns, i que ens preguntava -¿Pa’ yeva’? (para llevar) i nosaltres... -No, pa’ queda’ -li dèiem entre mirades de complicitat, amagant un somriure per no ofendre-la, a la nena la vam batejar com la “Payevá”

Ens servia un noi d’uns 15 anys que l’anomenavem “El Chino Feliz” perquè tenia cara de simpàtic i no deixava de somriure, se’l veia extremadament feliç. De vegades també ens servia una noia més gran, i per preguntar què volíem de postres, deia amb el seu accent xinès inconfusible: -¿Lao flan? El primer cop no acabàvem d’entendre el que ens estava preguntant, -¿Lao flan? preguntava insistentment, i naltros -¿como? no entendemos, i finalment va marxar un moment i va tornar amb el què vindria a ser el “lao flan” un gelat (helado=lao) i un flan, un en cada mà, ens vam haver de menjar les ganes de riure, la veritat va ser molt graciós, de fet avui dia encara treiem el tema i ens fem unes risses recordant aquells temps; així que a la noia li vam adjudicar el nom de “Laoflan” que li esqueia la mar de bé. 

Era una família, o això pensàvem, certament a dia d’avui encara no ho sabem del cert. 

La gracia d’aquesta història, és que anys després, vaig treballar un estiu a Portaventura, de cambrera en un restaurant a la zona de la Xina, obviament vestida de xinesa. Un dia, va venir el “Chino Feliz” (cambrer simpàtic i rialler) a dinar, l’acompanyava una noia, vaig deduir que era la seva parella, i com no podia ser d’una altre manera, em va tocar servir-lo a mi, altrament la vida no seria tant asquerósament divertida (ric amb una inofensiva ironia). Em va reconèixer es clar, i desseguida em va saludar efusivament, atraient les mirades dels allà presents, si bé la vergonya que vaig passar va ser èpica, disfressada de xinesa, amb barret i tot, davant d’aquell xinès simpàtic que em mirava de dalt vaig amb el seu somriure tant característic, “tierra trágame” vaig dir-me ‘para mis adentros’ (ara sí que ric amb ganes), s’havien canviat les tornes, la vida és així.

En fi, em pregunto què se’n deu haver de la Payevá, la Laoflan i el Chino Feliz...

INSÒLIT

Al cap de munt de les escales, envoltat d’una llum enlluernadora, veig al qui crec que és Sant Pere vestit de blanc i amb ulleres de sol, una barba blanca impecable li penja de la barbeta, els cabells són pèl-rojos, el nas prominent i vermellós li sobresurt del seu rostre pàl.lid. Una monstruosa força m’empeny a pujar, però ensopego al primer esglaó, caic llarga i em quedo bocaterrosa uns segons, la meva torpesa em provoca inseguratat, ell em mira sense inmutar-se, la seva cara, borrosa als meus ulls (ja que no duia les meves ulleres de miop) és inexpressiva, tot seguit fa mitja volta i se’n va sense dir res, tancant la porta al seu darrere sense fer cap mena de soroll i emportant-se la llum i aquella olor d’encens que em gairebé em fa estornudar, em deix allà tirada. Potser és un somni insòlit, penso... La foscor s’apodera de l’estança en que em trobo, paro l’orella i sento el xiuxiueig d’unes veus conegudes, intento obrir els ulls, em pesen i no sense esforç els entre obro, parpallejo unes quantes vegades fins que puc visualitzar dos parells d’ulls que em miren amb certa impaciència i sorpresa, també hi puc llegir preocupació, així que somric i els meus llavis esbossen el que seria un “què m’ha passat?” 

A mesura que la llum del dia perdia força, la lluna anava adquirint brillantor i la remor d’un mar bellugadís, feia ballar el seu reflex. Els estels es van començar a enfilar, cadascun ocupant el seu lloc, i la calma es va apoderar de la nit.

Ella s’ho mirava sentada a la sorra, mentres les seves penes lliscaven galtes avall, l’enyorança li recordava vells temps, entre les urpes de la nostàlgia i el record insistent que, una vegada més, la feia plorar.

C’S

C’s, simpatitzants del “155” és un partit que ha nascut per crear polèmica, ells afirmen que l’independentisme ha enfrontat a moltes famílies, quan són ells que estan fomentant l’odi a Catalunya amb les seves calumnies i les idees unionistes de caire feixista, així doncs, la seva política nefasta és la de tirar la perdra i amagar la mà i acusar de tots als mals als de pensament diferent; els independentistes tenim tant dret a defensar la independència de Catalunya tal com ells defensen la unitat d’Espanya, cadascú que pensi com vulgui, però no tenen cap dret a criminalitzar-nos per pensar diferent. 

C’s han creat una mena de circ patètic i ridícul, on l’educació i les formes deixen molt a desitjar, amb el seu costum de montar “pollastres” allà on van i sembrar odi cap a tot el què Catalunya representa, començant per la nostra llengua. Són uns impresentables que no saben fer política, semblen més trets d’un programa com el “Sàlvame” amb els seus crits, retrets i insults tant carecteristics dels de la seva espècie, cap als que pensem diferent.

Al parlament s’hi va a fer política civilitzadament, a dialogar i intentar arribar a un consens, no obstant això, ells només saben actuar irrespectuosament, ensenyar “cartellets” ofensius i criticar amb el seu to burleta i despectiu, el seu comportament és més digne d’un pati d’escola, quan una cosa no els hi agrada, abandonen la sala com un ramat de borregos, amb males cares i males maneres, cosa que, en la meva opinió, se’ls hauria de penalitzar tenint en compte que és el seu lloc de treball i han de complir amb les seves obligacions per guanyar-se el sou, com fa tothom, ja sigui polític o escombriaire.

Ells no proposen ni aporten res, només saben posar pals a les rodes, sempre evocant el seu verí al emicicle i generant mal estar.

Els membres de C’s són uns mentiders, bords, xabacans, grollers, insoportables, trepes, maleducats, egoistes, miserables, rastreros, impertinents, despectius, i un sense fi de qualificatius desagradables, i per molt que miri amb lupa, no els hi veig cap virtut. 

Si Catalunya arriba a caure a les seves maldestres mans, que Déu ens agafi confessats.

MOMENT PERFECTE

El vespre anava agafant color, enfosquia mentres ella llegia arraulida a la butaca al costat de la finestra, gaudia d’aquell moment de pau, l’únic que esmorteïa el silenci era el crec crec de la llenya cremant a la llar de foc, l’agradable escalfor contrastava amb el fred del carrer, al vidre mig embafat s’hi podia dibuixar. El vell rellotge de paret feia anys que havia deixat de bategar, les burques a totes hores marcaven les dotze. 

A fora la neu cada vegada era més espessa, de tant en tant aixecava la vista per contemplar la blancor del paisatge desert, no hi veia ni un ànima, i tornava a endinsar-se en la lectura, una història que la tenia captivada. Un cafè fumejava a la lleixa de la finestra, i una cigarreta gairebé sense tocar es consumia encaixada al buit del cendrer. 

Esdevenia el moment perfecte, fins que el telèfon va començar a sonar estrepitosament des del bufet a l’altre banda del menjador, trencant la pau que s’havia instaurat a casa aquell vespre d’hivern...