PETITS POEMES

Ser
sense existir
Sentir-te
sense tocar-te
ni tant sols tenir-te
Imaginar-te
sense veure´t
Et vas fer fum
abans de tocar-te
Però el teu record
Existeix en mi...


Guarda´t els petons
per quan caigui la nit
T´esperaré al meu costat del llit
perquè omplis de tendresa
tots els meus sentits


Somiar-te
no és tenir-te
és imaginar-te
una imatge borrosa
una ombra
un reflex llunyà
del que ets
del que pots ser
del que seria veure´t...

Vagant la mirada per la finestra
buscava sentit a la seva vida
intentant que l´empremta del passat
no sembrés la incertesa
al seu futur

Els poemes que ell escrivia
duien el seu nom
Ella captava l´essència d´aquell amor
impegnat en cada lletra
però mai va arribar a saber
que tots aquells poemes
eren per ella...

Buscaré la teva mirada entre la gent
Et buscaré entre les boires dels meus somnis
Dóna´m una nit més per somiar-te
Els meus llençols encara criden el teu nom...

La vida no s´atura
Punt i final per uns
Punt i seguit pels que es queden
Dels que marxen
Només ens quedarà el record
Que perdurarà per sempre 
dins al nostre cor...

No sé perquè em vesteixo
si em despullen els teus ulls
No sé perquè m´adormo
si em desperten els teus llavis
No sé perquè em trobo
si em perdo pel teu cos

MINIRELATS

-Va donar un cop d´ull a la vida
 i va pensar...
 El millor està per arribar

-Li va preguntar amb una mirada
 li va respondre amb un somriure

-Sense ni tocar-la
 sense ni mirar-la...
 Va pintar-li un somriure de colors

-Ell només li podia oferir
 les engrunes del seu temps
 Ella es conformava
 amb els esquitxos de l´amor
 que mai seria seu

-Dins als seu ulls
 brillaven espurnes de felicitat

quan les seves mirades es trobaven

-Creia que era especial
 fins que es va adonar
 que no ho era més que les altres

-Aquell misteri que l´envoltava
 era el seu refugi
 Aquella màscara
 la seva protecció

-...i el temps
 s´endugué les cendres
 d´aquell amor
 que un dia va ser foc

-Passejant pels vells carrers del  poble
 amb els ulls tancats
 els records la van portar de viatge
 un viatge en el temps...

-El destí
 capritxós i juganer
 la va portar
 per camins obscurs i tenebrosos
 i a la vegada seductors i  emocionants

-El vel de la melancolía
 li ennovulava la mirada
 no obstant això
 era feliç

-Ell no es mereixia
 ni la sombra dels seus pensaments
 Ella el tenia present
 en cada racó del seu cor

-Darrere d´aquelles ulleres  fosques
 amagava la seva mirada buida
 els sus ulls de gel
 que mai van veure sortir el sol

-No li calia el sol a a la cara
 per lluir la brillantor dels seus ulls
 No li calien alegries
 per dibuixar un somriure

-Refugiant-se en la soletat
 per no ser ferida
 Buscant la foscor del son
 per evitar el dolor
 Somiant ser invisible

-Sense tocar-la
 sense mirar-la
 tan sols amb paraules
 feia que toqués el cel

-Somiava que...
 Caminava descalça
 les pedres del camí
 feriren els seus peus
 però era feliç...
 Per primer cop
 caminava

-De la mà del seu instint
 seguint a cegues el seu destí
 guiada per l´amor
 va vencer la incerteza...
 "La por"

-No agraïa que li donessin la vida...
 Agraïa que li donessin ulls per veure-la

-El va esperar
 però el temps i l´oblit
 sempre vencen l´espera

-Amb les boires de la seva mirada
 sense sortir dels silencis
 es deixava portar pel curs de la  vida

-Els ulls i les paraules
 es contradeien
 La veritat de la seva mirada
 deia que el seu amor
 ja no era per ella

-El silenci
 li enfosquia el camí
 li enboirava la mirada
 El dolor
 li eclipsava el somriure...
 ...massa llàgirmes

-El dolor de la incerteza
 com ferida oberta
 Un silenci eixordador
 a l´espera d´un amor inabestible
 inexistent...

-Recordava el ressonar
 dels talons de la mare
 pels estrets carrers del poble
 ell, amb els genolls pelats...
 era feliç

-Dins la seva bombolla
 encara no havia tastat
 els perills del camí
 Amb un últim esforç
 la vida li donà la benvinguda

-Amb les mans buides
 i el cor ple
 va posar fi a una vida
 per començar-ne un altre...

-A l´ombre dels seus somnis
 amagant els seus desitjos
 reprimint els seus sentiments
 vivía una vida
 que no era la seva

-La pluja va esborrar
 les últimes petjades
 d´aquell amor
 que un dia
 va brillar més que el sol

-Deix que les alegries
 es mengin les tristeses
 Il.lumina la foscor
 amb el teu somriure
 Espanta les penes
 amb el teu amor

-Va esborrar el seu passat
 en blanc i negre
 i va dibuixar el seu futur
 de colors vius...

-...i el temps va fer
 que ja no es recordés
 de recordar-lo
 i l´anyorança
 va passar a l´oblit

-El seu plor de vida
 va omplir de somriures
 als qui l´esperaven
 a l´altre costat...

-Als somnis els falten...
 Cremar les pors
 unes pinzellades de colors vius
 i unes gotetes de realitat

-Anava i venia
 amb la maleta plena de records
 de les butxaques
 en sortien històries
 deixant un buit
 al marxar de nou...

-Amb el seu somriure trist
 i unes llàgrimes d´alegría
 en la seva cara es reflectia
 un inmens Arc de Sant Martí

-Desitjava dir tantes coses
 però sabia que el millor
 era no dir res...
 Va deixar que el silenci
 ho digués tot

-Se´ls va encendre la mirada
 quan els seus ulls
 es van trovar de nou
 tornant al passat
 on es va quedar
 la seva infantesa

-Seduïda per l´impossible
 atrepada pel desconegut
 es va trovar sola
 amb els sentiments ferits
 i sotmesa a la foscor

-Des del llit
 mirava amb ulls vidriosos per 
 l´emoció les parets impregnades de records esperant l´últim batec
 l´últim alè...

-La llum
 il.luminant la mirada
 L´aire
 omplint els sorpirs
 El petò
 endolcint el momento
 Els records
 reganlant somriures...

-Va marxar tal com va arribar
sense fer soroll
sol
amb les mans buides
Això si...
Se´n va anar amb el cor
ple de records

-Cada dia al despertar
allargava la má
buscant la seva escalfor
tardava uns segons en recordar
que ja no hi era

CANVIAR DE LLIBRE

De vegades ens veiem obligats 
per qualsevol situació 
a ser radicals amb nosaltres mateixos.
A saber parar-nos 
a aturar allò que ens perjudica 
a frenar abans d´estimbar-nos.
Hem d´intentar treure a fora 
allò que ens rosega per dins.
No n´hi ha prou en passar pàgina 
necessitem canviar de llibre.
Posar distància és la única medicina que necessitem per curar els nostres mals.

"Les veritats no fan mal
és la manera de dir-les
hi ha paraules 
que són com vinagre 
a la ferida oberta."

NADAL

Estem a les portes del Nadal, i jo en aquestes dates ni sóc més feliç, ni ho sóc menys, ni recordo més als qui no hi són, ni els recordo menys, als que van marxar els recordo tot l´any... 
No perquè sigui Nadal estem obligats a sentir-nos millor, ni a somriure més, ni a estar amb els nostres només perquè siguin Festes, tot això ho faig sigui Nadal o no, quan em ve de gust, quan puc i vull fer-ho. 
El que em fa mal, no deixa de fer-me´n perquè sigui Nadal, tan debò...

Però confesso que  m´encanta el Nadal...
Simplement m´agraden aquestes dates per 
l´ambient festiu que es respira, les llums, els colors, la il.lusió dels nens... "l´Esperit Nadalenc" que n´hi diuen. Seguir les tradicions de tota la vida com ara, cagar el Tió, anar a esperar els Reis Mags, menjar turrons, polvorons...
També he de confessar que m´agraden les nadales, molt, ja siguin en català, en anglès, alemany...

Amb tot això vull dir, i ja per acabar, que el Nadal no ens fa millor persones, ni fa que siguem diferents, senzillament és una època de l´any com qualsevol altre, però que m´agrada especialment.

Amb aquest escrit i aquesta cançó de Dean Martin, tot un clàssic, us vull desitjar a tots 
                     BONES FESTES!!!!

BUSCANT UNA EXPERIÈNCIA NOVA

Necessitava posar distància, fugir d´una rutina que m´ofegava...       

Una experiència m´esperava, lluny de casa, del meu entorn, lluny dels meus...


No m´ho vaig pensar gaire, tot d´una em vaig trobar a dalt d´un avió que em portava a Alemanya sense saber ben bé perquè, el perquè d´aquella necessitat de fugir...
Quan em vaig acomiadar em vaig mostrar freda i distant amb els amics i familiars, com si ens tornessim a veure la setmana vinent, i això que marxava per un any; estava massa nerviosa, en aquestes situacions tanco els nervis a pany i clau i deixo anar la meva part més freda, no en  volia fer un drama tampoc. 
Els meus pares em van acompanyar al aereoport i vaig deixar les llàgrimes per més tard, no volia allargar-ho més, només els vaig fer dos petons, ni una abraçada, tot i que me´n moria de ganes, i m´en vaig anar sense mirar enrera, per por de repensar-m´ho i demanar-los que se m´enduguessin cap a casa. 
Un cop a l´avió els ulls s´em van emboirar i es van omplir de llàgrimes que no van parar fins que vam aterrar.

Ella m´esperava, la primera impressió va ser bona, però m´equivocava, i tant que m´equivocava... una dona poc atractiva tot i que era rossa amb ulls blaus, de pell molt blanca i amb la cara pigada, entrada en carns, embarassada del quart fill. Em va donar la mà donant-me la benvinguda.
A casa em vaig espantar una mica en veure tres nens, de quatre, tres i dos anys, amb cara de trapelles.

No tenia ni idea del que m´esperava en aquella casa...

Bruts, antipàtics... i tot una colla d´adjectius poc agradables.
Per sort no va durar gaire l´estada en aquella "casa dels horrors"
No explicaré els detalls del que em feien perquè no em creurieu. Una de les coses més "normaletes" perquè es feu una idea, era que aquell home fastigós, quan arribava de treballar es treia els pantalons bruts i els deixava a terra, allà al mig davant de la porta del lavabo, perquè JO els recullis i els poses a la roba bruta, i jo ho feia tota innocent, o burra més aviat, i amb les puntetes dels dits els agafava i posava al seu lloc. 
O anar a buscar el gos que s´havia escapat i perseguinr-lo pel mig de les vaques, que no ho he dit, era un poble de muntanya amb vaques i ovelles pels carrers, ja em veieu a mi, cagada de por, per entre mig de vaques enormes que em miraven amb mala llet per envair el seu territori, perseguin el cony de gos. 
I moltes més coses desagradables de les quals prefereixo no parlar-ne...
Sort que ara me´n puc enriure d´aquells fatídics dies... 
Vaig aguantar un mes i mig amb aquella colla de mal parits, fins que vaig dir prou.

El millor estava per arribar, la nova familia va ser com caiguda del cel, uns nens de nou i set anys, trapelles i encantadors a parts iguales, uns nens que van trobar en mi una germana gran, per dir-ho d´alguna manera. 
Feia pocs mesos s´havien quedat orfes de mare, la falta de la figura materna ens va fer crear un vincle molt estret entre tots tres, que ara, després de setze anys, encara perdura. 
El pare era un home com cal, sempre va ser molt respectuós amb mi, i la convivència va ser molt fàcil i còmoda.
Les amigues van anar arribant a la meva vida, gent de tot el món, que com jo, havien anat a Alemanya a estudiar i a buscar quelcom diferent... 
Amb moltes d´elles encara mantenim el contacte i procurem veuren´s regularment.

Sempre tinc present aquells mesos a Bonn, en què vaig gaudir com mai, vaig viatjar tot el que vaig voler i més. Londres, Paris, Bruixes, Amsterdam... i 
d´altres ciutats europees, i també, com no, altres ciutats alemanyes com Frankfurt, Colonia, Bremen, Düsseldorf... 
Tot i que també vaig passar moments dificils, puc dir que aquella experiència tan enriquidora la tornaria a repetir amb els ulls tancats...

                      


 

MÉS QUE PARAULES...

Inspirat en la cançó "More than words" dels Extrem...

Es veritat que amb paraules no n´hi ha prou, que necessitem "Més que paraules" com diu aquesta cançó que em porta molts bons records...

Les paraules se les emporta el vent, els fets no, els fets es queden, els fets demostren...

La cançó diu així:

Més que paraules

T´estimo no és la paraula que vull sentir,
no és que no vulgui que ho diguis,
però si sapiguessis lo fàcil que seria que em demostressis com et sents amb més que paraules,
això és tot el que has de fer per fer-ho real,
llavors no m´ho hauries de dir perquè ja ho sabria.
I si el meu cor és trenqués en dos, necessitaria més que paraules per demostrar-te que sento que el teu amor és real, no només amb paraules.
Intento fer-te entendre, que tot el que has de fer és tancar els ulls, deixar anar la mà per tocar-me, abraçar-me i no deixar-me anar,
llavors no m´hauries de dir que m´estimes, perquè ja ho sabria, amb més que paraules...

(De vegades les paraules sobren, 
per demostrar que estimes es necessiten més que paraules, anar més enllà...
Una abraçada val més que mil paraules...)

ALLIBERADA D´UN SOMNI

Atrapada 
en aquell somni intens
que l´estrenyia 
cada cop més fort
que li xiuxiuejava 
a cau d´orella
un somni profund
perduda en la foscor 
el fred 
s´anava apoderant 
de la seva pell
fent-la tremolar
fins que una força
uns sorolls estranys
i una veu 
no del tot desconeguda
la van alliberar 
d´aquell somni
una calidesa plaent
una caricia suau
uns llavis besant-la
amb una tendresa culpidora
i aquella llum
la llum que per ella 
encara era desconeguda 
la cegava
i per fi 
el pit de la mare
va calmar la seva sed.